Enginyós com sempre Carles Alberola. A Waterloo estableix un diàleg amb el públic, directe i divertit, per parlar de la seva infància (o no). Per parlar de la seva València dels 70. De com havíem estat educats, de com gestionàvem els primers amors, la relació amb l’Església, amb la política, amb la vida d’un poble prou petit, com ho eren les històries dels seus habitants.

Carles Alberola és un magnífic joglar, un narrador d’històries amb una gesticulació clownesca a estones, mesurada i efectiva, sempre, per a reconèixer tots els personatges dels quals parla.

Waterloo, la guerra que va perdre Napoleó, és també la cançó dels ABBA, amb què van guanyar el Festival de la Cançó d’Eurovisió 1974. El triomf d’una cançó i la derrota d’un personatge que volia conquerir i transformar el món. La cançó compara les derrotes vitals que sempre es repeteixen al llarg de la història. El text d’Alberola i Pascual Alapont explica les carabasses amoroses, les morts sobtades, les esperances fracassades. Tot farcit d’anècdotes de boomers, que el públic comparteix amb nostàlgia.

Una nostàlgia que ens qüestiona l’actualitat. Un relat esquitxat d’intel·lectualitat i cultura: Fellini, Sòfocles. Un relat bonic, tendre i eloqüent, on els records es desfan, on els somnis es fonen. Un text per recordar aquells i allò que s’oblidarà segur, per què no ha sortit a la premsa, per què és el tresor i la intimitat d’una família, que podria ser la nostra, que podria ser la de Carles Alberola.