Podia no passar res. De fet, hi havia més d’un espectador que hagués firmat perquè no passés res: una escena de nodansa en unh cos en contenció. Només contemplar el contrast: Un grup d’espectadors envoltant l’artista, tota de blanc, tenyida de ros brillant als peus del volcà, terra negra, pedra de lava envoltant-li per tot. Una música minimalista sonant quasi imperceptiblement, conversa a mitja veu (o baixa). I gaudir de la sensació del sol a les espatlles que ja començava a pondre’s. 

De sobte, el zimbreig del braç, la minitorsió de l’espatlla, els ulls que s’obren de MoonRibas i que delaten un lleuger moviment (“1.1 a l’escala de Richter a Califòrnia”, avisen des dels altaveus). El que semblava quietud absoluta abraça de gust aquest lleuger moviment, fins que l’onada expansiva s’amortigua. Altra vegada, silenci. Contemplació. Observació de l’entorn (com el canvi de bolquers en directe de la criatura, uns metres més enllà). Altra vegada, la mirada  en perspectiva del volcà. Els peus guarnits amb un vestit blanc immaculat de l’artista. El sol, el lleuger vent. La Natura. I, novament “2.0 a Alaska”, l’onada creix amb equilibri, sense trencar res, compensant pes, volum, matèria dins de la Terra i en l’escorça on tothom queda embadalit. Com si fos una atracció espectpacular. O com si s’hagués pogut veure com neix una poncella a la vall, deslliurant-se del capoll. Una estona de pau als peus del volcà. Olot s’arrela en terra convulsa. Sap zimbrejar la seva activitats amb el moviment de la Terra. Tel·lúric. “2.1 a Hawaii”