Sorprèn descobrir al final
d’aquest espectacle, que els components i la companyia són plenament
catalans. Si vas a veure-ho sense saber-ho, en tot moment tens la
sensació que es tracta d’una companyia russa que ha vingut a mostrar-nos
el seu treball, i perquè?

Perquè
el seu retrat de la realitat del post-sovietisme rus (tot i que podem
creure que es tracta d’un record de com eren les coses abans dels 90),
sembla fet des de dins, des de persones que el coneixen i el viuen dia a
dia. I perquè tot i que es tracta en teoria d’un espectacle de
pantomima (en realitat, plenament a la tècnica del clown), sense text, en realitat no ho és: és cert que quan els dos
actors parlen, majoritàriament ho fan amb interjeccions, tons i
expressions abstractes, comuns a tots els idiomes. Però també és veritat
que se’n diuen, de paraules, i tot sona molt (molt) a rus. I de fet en
hi ha, de paraules clarament russes, tant en el que parlem ells com els
textos en off del capitost que constantment els truca per donar-los
ordres.

Llegint
la sinopsi, un s’adona com de difícil és explicar una història (o
determinats detalls) sense un text convencional. A canvi,
l’expressivitat dels actors ens fan ‘viure’ aquest dia que passen a la
feina que tenen al museu.

Perquè
la percepció és aquesta: un dia de la vida dels vigilants del museu. Un
museu on aquests dos pobres diables viuen i dormen. De cop, aquesta
tranquil·litat es veu trencada per la trucada del que imaginem buròcrata
en cap, anunciant un esdeveniment que desencadena un seguit de
preparatius, que tots dos executen amb una divertida, metòdica -i també
patètica- parsimònia.  Però el dia va passant, com els helicòpters, als
quals saluden com infants petits, i les petites bromes que es fan per
fer passar el temps, o les visites escolars a les quals s’han
d’enfrontar amb coratge. Al final, la jornada s’acaba i tot seguint els
seus rituals, finalment s’adormen… i la sensació és: i demà, el
mateix!

Cal
dir que la interpretació és molt correcte, i hi ha moments divertits i
molt ben executats, per part de tots dos actors. Potser el però seria
que tampoc acabo de veure una aportació o innovació rellevant a les
tècniques emprades, tant de gest com de veu, ni un pols ferm en el
ritme, més aviat pausat en la major part del muntatge. Ara
bé, és un espectacle que ens explica una història, interpretat
correctament, amb moments divertits, i que pot ser una bona manera
d’entrar en aquest estil teatral pels joves espectadors, sense cap mena
de dubte. Diria que a partir de 8-9 anys, sense problemes.