Josep Maria Flotats fa un grapat d’espectacles que ha concentrat l’acció, la situació i el moviment en les seves actuacions. És la millor manera per enfocar tota l’atenció del públic en la força de les paraules. Si ara és un cínic Voltaire amb Pep Planas d’antagònic fent de Rousseau, abans havia combatut oralment amb Arnau Puig a Ser-ho o no, (2015) o Albert Triola a El encuentro de Descartes con Pascal joven (2010). De la dialèctica dels filòsofs (una mena de combat amb floret com la del poeta covard i valerós al duel Cyrano) per desemmascarar l’error de la tesi de l’altre, a la rèplica més barroca de llargues frases adjectivades.

Flotats, als seus 85 anys, té una presència escènica innegable i encara se’l veu fruir jugant com una criatura a fer de Voltaire maliciós que copia les atzagaiades d’un Rousseau empipat per a futurs anònims. Avui, sembla que la sòlida filosofia s’hagi convertit en líquida, en conceptes en contínua matisació (com qui descobreix la seqüència d’un gen d’ADN). Del debat fictici entre Voltaire i Rosseau, probablement haurien pogut treure més espurnes ideològiques que la picabaralla per un anònim que ridiculitza el jove, convençut de la bondat original de l’home; És la convivència amb els altres el que el perverteix, el que el fa competir per a llocs de privilegi a l’àgora pública. En realitat, tot i les paraules grandiloqüents, Voltaire té una vida ben frugal, sense cap mena d’excessos i Voltaire s’ha allotjat en una torre, a tocar de Suïssa, per si ha d’escapar de l’ordre i el Poder de la seva França monàrquica i absolutista. També és cert que Jean-François Prévand, desmuntaria el conflicte si atorgava l’autoria conceptual conjunta pr a forjar la Revolucó Francesa. És imprescindible la topada dialèctica.

El muntatge és elegant, prou auster quant a mobiliari i espai, i amb un vestuari d’època que defineix clarament la manera d’afrontar la vida social. Al principi (i al final) queda il·luminada una perruca ben pentinada que mai es posarà Voltaire. Durant bona art de l’obra el ram de flors silvestres de Rousseau, posada dins d’un gerro, farà com d’imitació naturalista de l’objecte. Si, habitualment, Flotats interpretava personatges amb llargs soliloquis (des d’El dret a decidir a Stalin, per exemple), ara es dedica a escoltar i posar-hi cullerada en els girs precisos, com un lluitador d’arts marcials: La força és la de l’altre; la victòria és la seva en moure el peu, precís, que provoca la caiguda definitiva. Pep Planas és generós i un tenaç dissertant que s’ensopega i que torna a alçar-se. Ha entrat a la casa lloant la saviesa de Voltaire intuint, en realtat, que aquest deuria ser l’autor de l’anònim que el desacredita.

La dialèctica és feixuga. Tot i que l’entonació ajuda a dibuixar els plecs del raonament, continua sent costeruda per a un públic acostumat a més actuació i menys reflexió. Que prefereix les frases curtes i les identificacions amb el personatge que, en la seva evolució, ensenya les seves ferides, les seves ombres, els seus errors. En canvi, Voltaire i Rousseau es discuteixen sense tocar-se, canviant de seient, com qui ventila els racons d’una casa, per aprofitar cada racó de l’estança.

L’any passat, es va estrenar un muntatge sobre la trobada real (però no gravada) entre Kennedy i Pau Casals als Estats Units (Un concert a la Casa Blanca). Ara fa molt poc, Ramon Madaula estrenava Els Buonaparte, una trobada imaginada sobre la conferència entre germans amb el que Napoleó obliga Josep a tornar a Madrid per orquestrar els Estats Units d’Europa. Tota trifulga històrica (ficcionada) té un punt de morbo que es destensa en la segona escena. Madaula, amb vista, construïa un mameluc, entre bufonesc i pragmàtic, que baixava els desigs més honorables a la terra més trepitjada. Aniria bé un tercer personatge espolsant el tapís i queixant-se de la paperassa que embruta l’escriptori de tinta. Seria un contrapunt que donant més tensió a la rèplica permetria elevar els instants de dialèctica.