Vida. Cía. Javier Aranda

Javier Aranda és un mestre de la manipulació amb els seus punys és capaç de construir personatges que, amb una veu de falset o d'adolescent ensopit, tothom se'l creu i hi empatitza. En la versió de carrer que es va presentar al passeig dels til·lers del Mercè Arts del Carrer (és molt possible que la versió sala tingui una continuïtat, un final que no es va poder veure a l'aire lliure) s'hi barreja molt d'humor i joc però també gotes de sentiment, i nostàlgia, com el record de la canastreta on la mare hi guardava el material de mitja. Dels retalls re roba, Aranda vesteix un nadó amb bolquers que, de seguida que comprèn la seva sexualitat creix a adult i (com tot Aan) reclama una Eva, instintivament. El metateatre apareix quan el manipulador ha de fer entendre a les seves criatures que no en pot manipular més perquè li falten mans. O quan ella comprova que en comptes d'un braç dret... en té dos! Són jocs que posen en un divertit compromís a l'artista que, evidentment, sempre troba solució. En l'aparició de l'adolescent, en el seu egocentrisme, se'n va la vida. De la dels dos pares, que se l'han estimat però que no han aconseguit  conciliar una relació estable. Ell ha preferit el somni, volar, i endur-se tot el que els podria mantenir en vida. Potser en la versió completa, ja penjada dalt dels fils s'arrodoneix la peça tornant a la canestreta, fent veure que l'egoisme de l'adolescent ha estat tràgic. Però la versió vista al carrer demostra una sensibilitat i una originalitat evident de l'artista però una història molt simple i que s'escapa per la tangent, amb un globus, fent llum intermitent, com qui no vol aferrar-se a la realitat. És una manipulació que presenta mides desproporcionades. Com aquella sensacional La mano de la companyia francesa Tro-héo! (festival NEO, 2008) en què un carnisser que perdia la mà fent salsitxes (!) acceptava que li implantessin una altra d'un assassí. Es tracta en realitat de la mà del propi manipulador que té una proporció divertidament exagerada però que l'espectador accepta en donar per bona la convenció.A la màgia del joc de mans li falta (a més d'una dramatúrgia més ambiciosa) altres accions que poden desonvolupar-se amb les mans. Sense necessitat d¡entrar a la manipulació dels jocs de mans, sí que podria donar molt de joc una escena d'ombres xineses  amb les mans, com les que desenvolupa Sergi Buka a Umbra (TNC, 2008), per exemple.

Sembla que ha estat l’espectacle estrella de la Fira de Titelles de Lleida 2018. Es recomanava abans (venia avalat pels premis a Millor espectacle de teatre a la Feria de Teatro y Danza de Huesca 2017 i Millor espectacle de petit format a FETEN 2018), se’n parlava després (excel·lent boca-orella entre públic i professionals) i s’ha endut tres premis del certamen: el de les Autonomies, el dels Festivals Internacionals i el més cobejat: el Drac D’Or a Millor Espectacle. Són molts els motius perquè el ‘Vida’ de Javier Aranda hagi aixecat tantes passions. En primer lloc, per la fabulosa manipulació amb les mans amb què, amb un mer complement, construeix els personatges. En un sospir transforma una mà en un titella, amb caràcter, sentiments i una petita ànima. Literalment, Aranda té el talent de donar vida. És tan immediat l’efecte i està tan integrada la creació del personatge que, com als bons trucs de màgia en què racionalment no entens com ha estat possible el que acabes de presenciar, desitges tornar-ho a veure. I, generós, ho mostra una vegada i una altra, en un espectacle de gairebé una hora que passa volant i en què, si no has tingut el privilegi de seure a primera fila, et promets que repetiràs en la millor posició. Més motius. Per la interacció de l’actor-titellaire tant amb els personatges com amb el públic. Estableix la complicitat amb una enorme naturalitat. Amb un simple gest, una mirada, un somriure. Descalç, es presenta tal com és, amb un punt de timidesa, amb gran delicadesa. I en compartim la intimitat. Comunitàriament. Té àngel. Per la dramatúrgia, que parteix de les històries que imaginava de petit, quan veia filar a la seva mare. Totes s’amagaven a la cistella de costura, d’on ara per fi n’emergeixen els personatges i les seves aventures. Creativitat, doncs, acompanyada d’un bon guió amatent a l’humor i l’emoció. I perquè és un projecte molt personal i artesanal, en tots els sentits. Sol a escena, s’ocupa de part de la il·luminació, de la música... i d’explicar-nos ‘Vida’ posant-hi les mans, i també el cor sencer.