Abans d’entrar a la sala, tenim una cita a una petita cambra, on hi
ha dues ‘urnes’ on podem dipositar el nostre vot. Cadascuna representa
un dels tres personatges de l’espectacle*, alhora que sospitós d’un crim
que, endevinem, s’ha comès i que esbrinarem més endavant. Comença
l’obra, i es presenten els tres personatges, en una escenografia que
representa la rebotiga (ara en diem backstage) d’una atracció de fira.

Aquesta no és altra que ‘Fraggle Rock‘
(Fraguel, tal com es pronuncia, a la televisió de l’Estat espanyol), un
programa infantil, el darrer de la sèrie i hereu de l’estètica dels ‘Teleñecos‘ d’Ábrete Sésamo i Barrio Sésamo, tots ells creats pel genial Jim Henson.
Un univers de personatges estranys i fantàstics, entre els quals els
més destacats eren els simpàtics Fraggles. Millor que el que jo pugui
explicar-vos-en, us convido a conèixer-los clicant els enllaços.

Tot
té un aire d’artificialitat de parc temàtic típic nord-americà, on els
personatges tenen noms peculiars (*Brenda, l’Animal -sense nom- i
l’Alegre Mariachi, que d’alegre en té poc), i resulta ‘fast’ (com el
food) i de cartró pedra. En aquesta rebotiga, aquests tres éssers han
decidit treballar i quedar-s’hi a viure, per no retornat a un món real
que no té els al·licients d’un somni infantil. Tot i que la vida que hi
porten, també és avorrida i faltada de grans expectatives, com la
realitat mateixa. I com algun personatge tavernari, que més o menys hem
conegut tots, es dediquen a filosofar, a bon resguard dels riscos de
posar en pràctica cap de les coses que prediquen.

La cosa s’anima
‘entre cometes’ quan apareix mort un Fraggle, i els tres sospiten i
busquen proves dels altres dos, per si han estat els assassins. Però qui
ha decidit qui és finalment l’assassí no és altre que el públic que ha
votat a les urnes (recordem-ho, abans de conèixer-los i veure’n la
trama), i assistim a un final on cadascú ens explica què hi ha trobat en
aquest món de mentida, i especialment l’assassí, que decideix no
marxar-ne. Això significa que hi ha tres finals possibles de l’obra,
depenent de qui tria el respectable.

És en aquest final on tenim
la clau del missatge que intenta transmetre l’espectacle, i on tot
comença a prendre sentit. Però a la resta de la peça li falta la missió
de crear l’expectativa necessària (les mateixes cançons que sonen abans
no comença l’espectacle, de sèries dels 80, tenen un gran poder
evocador, però no passen d’aquí) per a que el clímax sigui més
alliberador, com en tota tragèdia que es tingui per tal. I és aquí on
arriba la desorientació que vaig tenir, en ser seguidor de les anteriors
produccions de la Cia. Casa Real, ‘Assajar és de covards‘ i ‘17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme‘,
totes elles presentades al mateix Tantarantana. Un espera un humor
refrescant, una crítica basada en la ironia i els personatges portats,
si es vol, al límit de l’absurd. No és un retret, les expectatives que
cadascú tingui del que va a veure són exclusivament seves. Però durant
la representació vaig tenir una certa sensació d’estar assistint a una
funció que volia emular el teatre de l’absurd, fins i tot em recordava alguns moments de ‘Tot esperant Godot‘,
on de forma inconscient, tots estem esperant que arribi el crim que
dóna sentit a tot. Però falta la intensitat i sobretot la
intencionalitat en els protagonistes i la seva interpretació, que ens
faria olorar que alguna cosa s’estava cuinant darrere de tant infantil i
aparentment ingenu escenari. I els moments d’humor poc feien avançar
cap el veritable conflicte al qual havien d’arribar, necessàriament.

Una
proposta sincera, com totes les de la companyia, però al meu parer s’ha
quedat una mica en terra de ningú, al fer el salt des d’uns espectacles
d’un tarannà irònic i surrealista a un que pretén utilitzar unes altres
eines dramatúrgiques, i sobretot faltat de la sorna que tant bé se’ls
dóna.