Aquest espectacle viatja per punts cardinals, aparentment, oposats per arribar a una tesi molt pensada i contundent: la poca visibilitat de la dona en la vida social, més enllà de la seva representació com a complement social, sent retratada nua als museus. Tot i que l’acció i la situació quedi acotada al museu, es extrapolable a tots els camps. De fet, aquesta denúncia, que ha estat reconeguda per la Beca DespertaLAB (com també el lúcid Excalibur i altres històries d’altres animals morts dels Hermanos Picahueso), coincideix en una cartellera que exigeix un empoderament femení.  Però ho fa sense que les actrius, pràcticament, pronunciïn paraula. Sí que tenen una partitura de moviment molt concreta. I el suport d’una veu en off que centra i concentra les possibles lectures dels espectadors. 

Unheimlich se situa dins d’un museu. I recull les maneres com les usuàries s’aturen, o no, al davant dels quadres. Un treball d’observació i mimetisme que (sense l’excentricitat d’El Tricicle) porta al riure discrets dels espectadors. Perquè els tics dels personatges es van reproduint. I, en la mesura que es van reconeixent entre elles, sala a sala i que van creuant mirades, arriba el joc, més tard, per completar una bellesa bruta. Efectivament, el culte al cos, tant sobredimensionat, amaga drames en silenci. I les Pelipolacas reivindiquen a dinamitar-ho. Amb l’honestedat del seu cos (dins d’un mallot que les retrata) o sense i la valentia de la  mirada frontal.

Casualment, Teatre Kaddish aborda aquesta mateixa temàtica de la història de l’art en una peça bessona: Fem (la llista de Lourdes) Les Pelipolacas arriben a conclusions similars sense la necessitat de disposar d’una conferència escenificada, representant sessions en formats diferents per despertar la sorpresa a l’espectador. En canvi, aquest Unheimlich és molt més auster, de matís. El que porta a una perillosa lentitud. Tot i la guia de la veu en off, el visita al museu li aniria molt bé una tensió dramàtica (encara que sigui de recurs) per recosir la tesi compromesa. O algun efecte escènic que  donés més capes a la seva interpretació.

L’obra, que es ja es va poder veure com a càpsula a Escena Poblenou en estat embrionari, recupera Gal·la Sabaté a l’Atrium: una actriu que, just sortir de l’Institut del Teatre, va propiciar la trilogia de la imperfecció amb les altres actrius de la companyia, d’aquella època (Patrícia Mendoza i Mireia Trias): Nora, Júlia i Nina.