No forma part de la banda sonora creada per un Jordi Busquets Rovira que integra del tot el seu univers sonor i s’integra ell mateix amb força, dins de l’estructura escènica d’aquest espectacle. I tampoc no sé si el tema, forma part de les preferències musicals del seu quartet de personatges protagonistes, interpretats amb tota la intensitat que requereix estar movent-se tota l’estona entre el jo que busca sempre el primer pla,  i l’alteritat íntima que s’expressa en tercera persona,  per Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí. Però el cert que , inevitablement, quan  – traduint ben encertadament les paraules d’Ivan Viripàiev- , aquest gòtic espai de la Biblioteca de Catalunya que La Perla 29 ha sabut fer-se seu, es transforma en l’univers sencer gràcies a la metamorfosi operada per l’escenografia d’Ignasi Camprodon, no vaig poder evitar recordar les notes i la lletra d’aquell altre immens tema musical creat per The Beatles que porta com a títol “Across the Universe”. Un tema que evidenciava – com molts altres seus del moment- la mena d’inquietuds diguem que metafísiques que sacsejaven llavors als quatre de Liverpool, potenciades pels seus ( també ben propis de l’època) viatges cap a l’Índia a la recerca del guru perfecte, capaç d’obrir-te les portes de la dimensió espiritual desconeguda. Sempre, comptant amb  l’ajut d’unes quantes substàncies gratificantment il·legals , d’aquelles que també saben com obrir moltes portes psíquiques.

“Les paraules flueixen com una pluja interminable en un got de paper”. Les paraules amb les quals s’inicia tan extraordinària cançó, van ser escrites per John Lennon , una nit de l’any 1967. I tant aquelles paraules, com la resta de les que conté un tema que el mateix Lennon va definir com a “cançó còsmica” , posseeixen   l’estranya i alhora familiar tessitura que posseeixen aquelles coses i aquelles creacions que creen un fil conductor entre la immediatesa d’allò que forma part de l’entorn quotidià , i el link cap allò còsmic a què es referia Lennon, i que tant present es fa al llarg d’aquest text. I no és gens estrany, sinó més aviat una conseqüència inevitable ,que aquestes abraçades haguessin format part el 2019 de la programació de La Colline Théâtre National, el centre escènic dirigit per Wajdi Mouawad : la poètica esquinçada que exhibeix aquest quartet de personatges que han sobrepassat la trentena però encara no arriben als quaranta, mostra una clara connexió amb la poètica de l’autor de “Incendis”. Quelcom que, d’altra banda, bé a explicar també per complert la seva presència a la programació de La Perla 29, la més mouawadiana de les nostres entitats teatrals.  Però alhora, no hi ha dubte que Viripàiev, posseeix un perfil escènic ( i també cinematogràfic) propi, del tot inconfusible, segons poden constatar els teatrers que han tingut accés a aquest teatre seu, fins ara inèdit a casa seva. Aquests bons coneixedors de l’obra del rus  podrien dissertar llargament, per exemple, sobre el paper que la violència que també aquí farà acte d’aparició, ocupa al teatre de l’autor. O sobre la forma que  el debat entorn a l’existència de Déu pren a obres seves com ara “Genesis No. 2”… i la forma com aquell debat , encara que sigui una trama secundària, es fa també present entre aquestes abraçades que arranquen pels carrers de Nova York, transiten després pels carrers de Berlin, i ens fan trepitjar alhora els carrers de l’infern ( això, suposant que tan càlid espai ple a vesar de turments eterns, disposi de pavimentat i asfaltat) , abans de comprovar que la millor forma d’escapar de l’infern, es fondre’s en el tot d’un univers infinit . Ja sabeu que Virgili feia funcions de Cicerone /guia metafísicament turístic per tal de fer sortir Dant dels cercles organitzats al voltant de les calderes de Pere Botero. Doncs, i per tal d’evitar spoilers massa explícits i suggerir alhora els territoris cap els quals s’endinsa l’obra, us diré que en aquest cas ,serà la confluència entre E.T. i el nostre amic Flipper ( el delfí més influencer de l’univers sencer) , la que farà de guia al  nostra desconcertat i ben perdut quartet , cap a aquella llum blava on es troba l’auto coneixement capaç d’enderrocar les més severes barreres, i donar-li una oportunitat a la tendresa , comparable a aquella altra oportunitat a la pau que li donava també Lennon a “Give Peace a Chance”, un altre dels seus temes mítics. ”Jo et trobo, tu em coneixes. La meva tendresa es troba amb la teva, i l’univers s’expandeix”: aquesta perillosa frase, no solament forma part de l’obra, sinó que en ve a constituir un dels seus mantra  dramatúrgics.

I no; no estic intentant banalitzar el contingut de l’obra. Més aviat ,el que estic intentant es mostrar com de bé se’n surt Viripàiev, malgrat córrer el risc de treballar amb uns materials que sovint , i especialment al llarg de l’últim terç de la representació, entren en terrenys perillosament esotèrics, i no exempts d’aquells moments puntuals amb dofins inclosos que (com a mínim , pel que fa a aquells espectadors tocats d’un punt de cinisme que no es deixen commoure per segons quina mena de calculats viatges emocionals, com ara qui us escriu) , podrien crear cert rebuig. Però, per fortuna, ni l’afinada direcció de Ferran Utzet ni l’arriscat text de Viripàiev, cauen en la temptació . Cal en aquest sentit estar tota l’estona ben alerta, per tal d’identificar també tota l’estona la forma com la mort , potser disfressada d’E.T. o de dofí, sap presentar-se amb raó o sense ella ( a vosaltres us toca decidir) com la millor porta oberta cap a aquella tendresa auto-negada que busca el quartet. Quelcom que fa entre suculents menús vegans d’aquells que només es poden trobar a la Big Apple. I realitzant viatges intercontinentals entre ciutats Trendy Top potser més semblants del que sembla : “Berlin és  exactament igual a Nova York, però sense els gratacels, i molt menys costosa, diu un dels  integrants del quartet. I buscant a totes hores un plaer que no acaba mai d’omplir del tot, i que un cop el sexe es retira dels forats del cos, fa evidents també els forats de l’anima, sigui el que sigui aquesta ànima destinada a aquella mena de permanent insatisfacció , a partir de la qual els Rolling Stones van saber crear un  musical himne generacional que segueix servint per a totes les generacions.