Somriuen. Entren al seu quadre màgic disposats a connectar. Eviten quedar marcat pels prejudicis. Són dos germans (Clément i Guillaume Papachristou) que juguen, ingènuament, sense les mirades esquives ni el paternalisme. L’un vol ser artista; l’altre, tot i la pràlisi cerebral, l’acompanyarà. Es reconeixen egòlatres bevent només de la tassa on hi ha impresa la foto dels dos junts. El seu exercici, aparentment senzill, d’arrossegar-se per terra l’un sobre de l’altre com dos cadells abstraient-se de la cadira de rodes i utilitzant la mobilitat esquerra de Bernard. En realitat, aquest és un joc d’equívocs. Tots es diuen Bernard i Bernardette i, ni tan sols, el nom condiciona el gènere. Un cant a trencar amb les fronteres de la diversitat que connecta amb aquell Entre tu i jo no en fem un amb Quim Llisorgas i Ester Nadal o la recent Una brillant imperfecció, de la cia Vero Cendoya. Sí, matem el pianista que fa més emotiu una imatge d’algú que no camina sol, que ha nascut amb una alteració genètica. Només tindria sentit si aquesta melodia servís també per il·lustrar persones que no saben ballar, que són incapaces de ser empàtiques, que no medeixen 1,90 i tenen cabells rossos i ulls blaus com els models…

Tornem a L’Espai Lliure, amb Une tentative presque comme une autre allà on un Bernard avisa al seu germà Bernard que s’ha perdut el text i que caldrà improvisar. En aquest mirall de germans bessons emergeixen moltes preguntes carregades de culpa, responsabilitat, enveja i, finalment, un amor que ho abraça tot, ho comprèn i ho accepta com una contradicció a una relació que es porta al límit i de la que qualsevol germà ambicionaria. La comunió es fa a partir de petites estrebades, de tempteigs i d’errors. Però si hi ha la suficient escolta, no es pot més que acceptar el ball, ser-ne partícip, si cal, des de les butaques de platea. Al final, aquells esglaons que suposaven una barrera arquitectònica han desaparegut. La convivència tranquil·la és possible per al qui hi creu.