UNA NIT AMB DIEGO BOTTO

Sorprèn. Diverteix. Captiva. Emociona…podríem seguir amb els adjectius per cloure’l amb un, què es amb el què ens quedarem: excepcional. Perquè Juan Diego Botto, dramaturg i intèrpret, amb Sergio Peris-Mencheta a la direcció, han aconseguit que fins i tot qui no sigui molt fan de Lorca, l’escolti. I s’indigni. I vulgui saber encara més coses d’ell. Feia temps que l’aforament del teatre no es quedava dempeus tanta estona i un exhaust Diego Botto (de gira amb aquest espectacle i recentment de promoció del seu film “En los márgenes”, que també dirigeix) sortia i tornava a sortir, agraït.

El repte del monòleg: que capti la teva atenció, que t’interessi. I tot això durant més de cent minuts que en cap moment es fan pesats, ans al contrari, en vols més. El repte, en definitiva, de cóm construïr un monòleg que reuneixi tots aquests ingredients, i encara més difícil: sobre una figura de la qual se n’ha parlat i reivindicat suficientment. Però resulta que encara hi havia molt més que explicar.

Per això Diego Botto es fica en la pell del mateix Lorca per descobrir.nos en primer lloc la seva vessant més còmica, irònica i divertida. Per no fer spoilers, ens estalviem els primers deu minuts, absolutament inesperats pel qui vagi al teatre sense saber.ne gairebé res, que de vegades és necessari. I en aquesta en concret, la poca documentació li farà un favor al públic.

Superat aquests primers minuts, Diego Botto ja té el personal a la butxaca, perquè aquest ja l’ha ovacionat en tres o quatre ocasions per diferents motius que ara tampoc no venen al cas. Dit això, la resta és una mica més fàcil.

Amb tots entregats, l’actor ens convida a un petit recorregut pel Lorca dels teatres, dels viatges amb la companyia La Barraca, on intentava que els qui l’escoltaven estimessin una mica més la poesia i el teatre, parlant sense embuts de tot. I en un escenari aparentment nu, però que no para de mutar (una altre sorpresa) Botto interactua amb el públic, agraït, com Lorca ho feia en la seva època amb el seu. La comunió és perfecte.

L’habilitat de l’actor per construir relats és omnipresent i cóm del no res en treu oli. Fins a aquest punt de l’obra, ens hem sorprès, hem rigut i hem combregat amb Botto-Lorca, tots dos en un. Però falta el millor: en la recta final, és el moment de colpir.nos i d’emocionarnos no solament reivindicant la seva figura sinó denunciant la seva mort, la seva desaparició (i no troballa), en definitiva denunciant la poca memòria històrica, fet molt recurrent en el treball (en la seva filmografía i també en especial en el seu últim film).

L’actor passarà aleshores de l’eufòria al drama, això sí, sense perdre el somriure i la ironia. Es aleshores cóm, i no sé cóm s’ho fa, el public comença a plorar. I el plor continua fins el final.

Monumental obra, monumental actor i monumental homenatge a Lorca, que va morir afusellat, justament en “Una noche sin luna”. Senzillament, espectacler imperdible.