Ja ho va sentenciar el poeta de Sarrià, J.V Foix: quan dormia, ell ho veia clar perquè diu que era foll d’una dolça metzina. Alguna cosa semblant es pot atribuir a la protagonista d’aquesta recreació d’uns fets mèdics reals, la Deborah, que des d’adolescent ha estat vint-i-nou anys adormida i amb un medicament experimental del metge que l’ha atès durant tot aquest temps, com si fos una mena de Blancaneu, però no fantàstica com la del conte clàssic sinó realista, es desperta com si, per a ella, no hagués passat el temps.

Cal advertir que «Una mena d’Alaska» no és una obra de ciència-ficció sinó que recorre a la recreació que va afectar la població els anys vint del segle passat arran d’una epidèmia d’encefalitis letàrgica. Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 – Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig «Despertar», que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams.

¿I en què va consistir l’epidèmia de l’encefalitis letàrgica? Doncs que afectava l’hormona de la dopamina fent que el cervell continués funcionant ni que físicament i temporalment qui patia la patologia es mantingués en un llarg son.

Si bé el dramaturg anglès Harold Pinter (Metropolitan Borough of Hackney, 1930 – Londres, 2008) es va basar en els fets reals experimentals del neuròleg també anglès Oliver Sacks, cal tenir en compte que l’autor del Nobel, Harold Pinter, és molt Harold Pinter i que els espectadors sovint han de fer un exercici sobrenatural, si es vol dir així, per decidir si l’agafen més per Harold o més per Pinter. Un exercici que en certa manera es el que ha fet el director Ivan Benet —que s’ha tret l’espina d’un projecte que portava dins des de feia més de deu anys— i que ha transmès a la companyia, que ha reelaborat una dramatúrgia multidisciplinar al voltant del fenomen que Pinter va portar a l’escenari.

És així com l’actriu Aida Oset, que interpreta el paper de Pauline, la germana de Deborah que ha estat tots els anys al seu costat durant el llarg somni, ha fet la composició musical, que interpreta en directe, amb veu i al piano, i com el coreògraf i ballarí Andrés Corchero s’hi ha incorporat amb un personatge reinventat que l’obra no contempla i que aquí, amb un intrigant i introspectiu exercici de moviment, molt en la seva línia estètica “butoh”, interpretat per ell mateix, pot representar tant l’ànima de la Deborah adormida (que representa l’actriu Mireia Aixalà) com l’imaginari dels seus pensaments, és a dir, veure-hi clar, ni que sigui dormint, i ni que no sigui per mor d’una dolça metzina, com la de J. V. Foix, sinó pel punt mort de l’hormona dopamina.

L’espectacle, pel que fa al discurs, és brevíssim. Els vuitanta minuts d’aquesta versió compten amb un exercici complementari de moviment que acaba dibuixant una escenografia emmirallada de fons, de Sílvia Delagneau, com si es volgués representar també la mirada del més enllà dins el somni, i un potent treball de so de Damien Bazin que fa que les interseccions entre escenes, matisades sempre per una càlida il·luminació de Jaume Ventura, es resolguin amb un fosc radical que canvia completament la situació i l’acció dels intèrprets.

El quart intèrpret d’aquesta peça, «Una mena d’Alaska» de Harold Pinter, és l’actor Carles Martínez, en el paper del doctor Homby i alguna cosa més que deixaré per als espectadors perquè és un dels misteris inescrutables que proporciona Harold Pinter atorgant-li el paper de cunyat de la Deborah.

L’actor Carles Martínez, per cert, és l’únic de tota la companyia que ja coneixia a fons aquesta peça de Harold Pinter perquè va formar part el 2009, a Temporada Alta, d’un tríptic dirigit per Xicu Masó, amb l’actriu Míriam Alamany, la malaguanyada actriu Cristina Cervià (que hi feia el paper de Deborah, l’adolescent adormida que es desperta quan passa dels 45 anys) i l’actor David Planas. Es va poder veure també al Teatre Tantarantana.

Aquí, el personatge de la Deborah (magnètica Mireia Aixalà) forma part d’un moment escenogràfic que porta al record del mite de la mort quan la mort formava part del ritual domèstic de fins a mitjan segle passat, amb una estesa de tuls blancs que creen el simbolisme de la sortida del llarg somni i la tornada a la vida real, amb tot el que la vida real i el pas del temps han canviat en vint-i-nou anys.

A l’espectador d’«Una mena d’Alaska», li quedarà l’experiència sensorial d’un espectacle molt poètic que força l’imaginari amb la interpretació d’Andrés Corchero; desperta la sensibilitat amb la interpretació musical d’Aida Oset; i redescobreix la vena dramàtica en la intensa interpretació de Mireia Aixalà que en la pell de Deborah és, com li passava a J.V. Foix, segurament, per la dolça metzina del teatre, qui hi ha vist més clar mentre dormia durant vint-i-nou anys.