Ivan Benet (que ja havia dirigit obres com La dona del tercer segona o s’havia autodirigit a Informe per a una acadèmia) s’ha atrevit a dialogar amb Harold Pinter. Una mena d’Alaska és una peça breu que el dramaturg ficciona la sensació insòlita que deu tenir una persona després d’haver quedat atrapada al seu cos immòbil, però viu durant 29 anys. La no-vida que li passa per sobre és terreny adobat per als quadres d’incertesa, misteri i equívocs de Pinter, Premi Nobel de literatura 2005).

Sergi Belbel (Vells temps) deia que només roda bé un Pinter si es fa cas, a ulls clucs, als seus silencis i pauses. El text té una durada de mitja hora i es fa difícil donar-li un encaix com a peça independent a la cartellera (Xicu Masó en va fer una proposta a Alaska i altres deserts, Lliure, 2009). La decisió d’Ivan Benet és donar un ampli marge de pròleg en què es procura situar l’espectador, trenta anys enrere quan la protagonista Deborah (Mireia Aixalà) és una noia alegre que, per res, ha detectat l’embrió de la seva malaltia paralitzant. L’ombra d’Andrés Corchero explícita als espectadors aquesta amenaça latent. Aquesta ànima immortal és molt diferent del cos que habita. L’espectre de Lorena Nogal a Totentanz – Morgen ist die Frage s’aliniaria millor amb el d’aquesta Deborah. Però aquesta diferència física, entre ànima i persona, que proposa Ivan Benet, insinua nous camins: Potser és el pare, cec; potser les ànimes transiten en diferents cossos i l’edat, la mida o el gènere no són rellevants en el món dels àngels turmentats. La dansa de Corchero (Teresa, Body as evidence) és intensa. Un dit, una contenció, un cop de maluc semblen poder aturar el temps, fer desaparèixer la distància, invocar els morts aspirant l’alè amb la boca entre oberta.

El piano d’Aida Oset (Pauline) serveix per indicar el pas del temps i les cures. El metge (Carles Martínez, un dels actors que més Pinters ha defensat a Catalunya) visita periòdicament (i amb una dinàmica de moviments que responen a un mateix patró) fins que li subministra un líquid que esdevé miraculós. I aquí arrenca l’escena descrita per Pinter. Si Corchero es desplaça carregant possibles afeccions neurològiques, Aixalà es deixa atrapar per la sorpresa, per la incertesa de disposar d’un present que sorgeix d’un llarg període de passat en blanc. I que no sap si serà un final d’un parèntesi o quan es produirà la següent absència. Com a La vida es sueño confon què és real i què fantasia.

El quadre planteja un espai insòlit, absurd. I aquí és on cal mantenir la tensió pinteriana. El resultat, però, és desigual. I no atrapa la catarsi esperada, tot i la predisposició actoral. A Benet li agrada el món dels tuls, un espai abstracte que fluctua com la boira i que podria recordar aquella distopia de Projecte Ingenu (Arribaràs i serà de nit). També el dels metges, a mig camí de l’esgotament laboral i avançar la seva vida personal (La lleugeresa i altres cançons). Demana un ambient molt intuïtiu, molt difícil d’equilibrar i que, pel que intuïm, en la sessió del diumenge el fum no va emergir per alguna falta tècnica… L’espai sonor de grinyols xiuxiuejats que descriu Damien Bazin trasllada el públic a l’interior del cervell de Deborah. Des d’allà dins, tot l’exterior és inhòspit, esquerp, il·lògic, absurd. Des d’aquest prisma la seva interpretació hauria de ser naturalista a l’extrem deixant que l’estranyesa quedés escampada a la societat (que, en general, l’ha oblidat i només la recuperaria com a conillet d’índies que ha ressuscitat per un nou experiment farmacèutic).