La comèdia teatral francesa és com la baguette: un producte amb denominació d’origen. I els francesos no només estimen la comèdia ben feta sinó que, a més, sense prejudicis, la premien. És el que li va passar a l’actor i autor Sébastien Castro (francès des del 1975) amb «Une idée géniale», que va obtenir dos premis Molière.

La comèdia catalana no és com la baguette francesa, però també és flonja i cruixent quan qui s’hi posa sap com dominar-la. I això és el que ha fet l’actriu i dramaturga Susanna Garachana, que també hi actua, amb una versió i adaptació que sona com si fos de casa. I això també és el que ha fet l’actor i director Xavier Ricart controlant, com si estigués davant els botons del comandament de la play, els dificilíssims i perillosos moviments que protagonitza sobretot un dels quatre personatges, el que multirepresenta en un “tour de force” l’actor Lluís Villanueva, que s’ha convertit en l’actor de comèdia més versàtil de l’escena catalana contemporània.

«Una idea genial» és una comèdia de moltes portes que no hi són perquè sí perquè totes tenen un paper important en el desenvolupament de la trama, que pot semblar senzilla, però que s’embolica fins a tals extrems que els espectadors no poden deixar de seguir els moviments del protagonista i, com si es trobessin en un joc dels disbarats, intentar esbrinar qui és qui dels “quis” que representa Lluís Villanueva en cada moment.

La fusteria d’«Una idea genial» està tan ben articulada que fa que ningú de l’auditori se’n despengi en cap moment. I el plat fort de l’obra és, sobretot, l’ús de la llengua i el discurs al servei de la doble intenció, la confusio permanent i el diàleg de sords entre tots i cadascun dels personatges.

Poques obres tenen un discurs de rèpliques i contrarèpliques que no es responen les unes a les altres sinó que circulen cadascuna pel seu compte. I és a través d’aquest permanent joc de llengua —molt neta pel que fa a la versió de Susanna Garachana— que els espectadors es veuen empesos a crear en el seu imaginari l’imaginari que entortolliga cadascun dels personatges.

L’embolica que fa fort és tan genial —i aquí cal donar raó al títol— que és impossible que l’espectador sigui capaç de preveure com acabarà la cosa. I la cosa acaba, a més, amb una sorpresa final d’aires cinematogràfics que no desvelaré i que dóna, a més, un toc encara més genial a la història i que fa també una picada d’ullet a la precarietat dels aspirants a tenir un paper en el món teatral.

¿Cal explicar quina és la trama de la comèdia de Sébastien Castro? La sinopsi no és cap secret: L’Arnau (Xavi Mira) veu venir que la seva parella, la Mariona (Susanna Garachana) li posa les banyes amb un agent immobiliari que es diu Oriol (Lluís Villanueva). Quan l’Arnau coneix el Tomàs en un viatge de tren, un actor afeccionat, veu que s’assembla com un clon a l’Oriol. I se li acut llogar-lo per muntar un sopar amb identitat falsa. Però hi ha un germà bessó del Tomàs i hi ha una fuita al lavabo i hi ha un lampista que sembla més aviat un diccionari amb potes i hi ha una veïna (Anna Azcona) addicta a les herbes i als al·lucinògens. I tots plegats caminen sobre la maroma de la crisi dels set anys.

Cal remarcar encara una altra vegada el paper intens que fa l’actor Lluís Villanueva —¿quants quilos perd a cada funció?— i no menystenir cap dels altres tres intèrprets que l’acompanyen: la bonhomia que desprèn, malgrat el que li passa al seu personatge, l’actor Xavi Mira; la interpretació espaterrant que continua aportant la veterania de l’actriu Anna Azcona; o el paper aparentment innocent que ofereix la mateixa adaptadora, Susanna Garachana, sense oblidar els “extres” anònims que hi ha al llarg dels noranta minuts de la comèdia darrere d’una porta, sota el taulell, amagats al lavabo, atrapats a la cuina o embolicats al celler. Els quatre protagonistes que donen la cara i tots els altres amagats entre bambolines aconsegueixen convertir la comèdia «Una idea genial» en «Un joc dels disbarats genial».