Les injustícies del món no es resolen amb camps de treball de les ONG. No només amb això. Aina Tur fa catarsi amb aquest muntatge que repassa una experiència traumàtica personal que va viure com a cooperant a l’Amèrica Llatina, fa anys. Els projectes de cooperació sempre es fan amb la voluntat d’ajudar i de conèixer. I, si potser no té gaire sentit el projecte en sí (carrregar cocos per fer una plantació nova), sí que és clau en l’experiència de la persona que ho viu (disfrutar de la llibertat dalt d’una pick up i, sobretot empatitzar amb la població, escoltar-la i compartir el seu món autèntic que els dóna la sensació de viure en la misèria).

Per posar a escena aquest record (que té un punt de càrrega de consciència perquè un segrest exprés porta al que es podria considerar un crim d’estat) només hi ha l’espai i la interpretació d’Anna Alarcon. L’actriu torna amb un monòleg, que transporta l’espectador. Però, a diferència del text fosquíssim de Sarah Kane (Psicosi de les 4.48), ara es viatja d’un caràcter alegre a un de desesperat per acabar amb un esquitx d’ingenuïtat com a fórmula per a soportar una culpa per una acció de la que no s’ha pogut corregir. Només el record de “No et passarà res” i la terrible constatació que, als segrestadors, no van tenir aquell lleu consol.

El passatge se situa en un espai abstracte. Que es remou amb els ventiladors que refresquen l’estança i que s’imagina una caiguda de mangos madurs imparable, com un joc, com un Paradís idíl·lic en plena joventut i descobriment de la vida. En els primers passatges, el personatge viu aquell entusiasme i un punt d’irreflexió, que els seus pares descobriran que ha perdut, en aterrar a Menorca, de tornada. Haurà perdut la brillantor dels ulls en veure l’abisme tant a prop. La vida més bruta, l’actuació impune li haurà tret aquell somriure. Tur sap captar molt bé com, en els moments de major tensió, es viu amb una plenitud que una Coca-Cola o una dutxa sembla que siguin la millor experiència del món. Que retrata com un simple Twister (Alarcon ja feia fortuna amb la Pantera Rosa a Sé de un lugar) pot desencadenar una situació inesperada, divertida i potser fatal. De fons, la pluja de mangos. I la certesa que el fruit tropical té un altre gust molt diferent al que ofereixen els dels supermercats europeus. Madurar a la mata, contagiar-se d’aquella xafogor fa que se celebri com mai el suc dolç, gola avall.

Una galaxia de luciérnagas s’hauria d’haver estrenat al Grec 2020, que es dedicava a l’amèrica Llatina. De fet, coincidiria amb Projecte Ingenu, que també tenia prevista aquella edició l’estrena La ruta de la Palta. En aquell cas, el fruit que funciona com a tornada és l’alvocat. I que serveix per retratar la terrible privatització dels béns de la terra permès per l’estat xilè. De fet, l’obra coincideix també amb Teatro Amazonas, el darrer treball de Azkona & Toloza sobre la darrera colonització d’Europa a Amèrica (a través del capitalisme més salvatge). El teatre és l’art d’empatitzar amb els altres. De posar-se a la seva pell. Tur sent un gran buit (encara avui) quan pensa amb el jove que va protegir-la del segrest i que ningú va pensar en donar-li una oportunitat. Només pot consolar-li l’experiència de l’estel de lluernes que s’aixecaven quan, a la nit, llençava una pedra. Era una forma d’esbandir la por. I la Natura li contestava amb una imatge preciosa. Poètica que guareix la ferida.