Una altra nit

Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural. De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals. Els dos creadors i intèrprets d'«Una altra nit» es reflecteixen en Harold Pinter com si fossin davant d'un mirall del Tibidabo i n'agafen les formes diverses que Pinter els reflecteix per elaborar una obra pròpia, rica, emotiva, sensible i que respira un cant d'amor a la terra pròpia, als objectes casolans de la infància i l'adolescència i la joventut, a les veus dels pares i dels avis, a les paraules heretades de tots ells i al sotrac de la pèrdua de la terra ancestral per culpa del «dimoni» del parc d'atraccions que els hi va arrabassar d'una esgarrapada. Com en Harold Pinter, molts dels diàlegs de la parella són tallants, breus i consisos. Però, de cop i volta —la peça només dura una hora escassa— tant ella (Bàrbara) com ell (Pau) s'embranquen en un minimonòleg “in crescendo” en el cas d'ella i molt poètic, enfilat a la cadira com aquell qui recita el vers de Nadal, en el cas d'ell. Entremig, hi ha hagut intervals de projeccions de velles cintes en Súper 8 o algun vídeo enregistrat a finals del segle passat, tot autobiogràfic. I com a atrezzo sentimental, van descarregant d'unes bosses de mà i una caixa de parada de mercat tot d'objectes idealitzats pel record d'aquell passat que no tornarà: un pot de vidre amb avellanes torrades D.O.Reus, una ampolla de vermut de cal Miró, un sifó clàssic de la desapareguda casa Cogul, una bossa de patates fregides Laurie que semblen fregides al mateix Mercadal pels masclets de La Tronada, un tortell curosament embolicat de cal Padreny, l'antiga pastisseria del Pallol, i petits utensilis domèstics que es materialitzen a poc a poc com si, d'un àlbum de velles fotografies, es reproduïssin en 3D i prenguessin forma en una taula parada que no té res a veure amb aquella taula de l'obra «El llarg dinar de Nadal», però que s'hi assembla si tenim en compte que tant Pau Ferran com Bàrbara Roig van ser dos dels intèrprets d'aquella celebrada obra d'El Maldà i el princici que, d'aquella coneixença artística, hagi sorgit ara aquesta nova creació, produïda per la Sala Trono. «Una altra nit» és una creació que, com feia el pintor Joan Miró, sempre amb una garrofa de Mont-roig a la butxaca quan viatjava pel món, fa del local un valor universal. (...)

Harold Pinter és un mestre de les pauses. La trama passa per tot allò que no es diuen els personatges, i es pot percebre a partir dels seus silencis. Aquesta proposta, ben fresca, parteix d'un dels seus textos breus, Nit. La parella d'intèrprets encerten de traslladar el conflicte al seu terreny geogràfic i vital, en forma de sobretaula al costat de l'hort. Segurament, abusen molt més de la paraula que Pinter i no queden aquells meandres que l'espectador ha de completar. Però els hi agrada escriure i reescriure la memòria, corregint-la contínuament (jugant a la realitat ficcionada de Sergio Blanco). Provocant una contradicció divertida. I aconseguint fer una elipsis de tot un àpat de diumenge estenent cronològicament tots els elements que es menja des del vermut, al vi dolç i fruits secs amb el cafè.Pau Ferran i Bàrbara Roig es llencen les rèpliques de forma picada, molt còmplice. Se'ls nota molt identificats amb el que diuen i en el com ho diuen. Han analitzat asèpticament Pinter i han descobert que la memòria, la realitat, es construeix a partir de les experiències pròpies i col·locant-les en un relat, en una ficció. No hi ha gaire res amagat en aquesta posada en escena (extrem que l'aparta de Pinter) però sí que es poden construir uns personatges amb unes relacions més enllà de l'escena i l'amistat. El present se sustenta sobre un un passat que és més o menys ficcional. Si les referències que donen (Petroquímica, Port Aventura, quedar-se perdut enmig d'un parc d'atraccions...) ressonen a un passat, els personatges cobren nova pàtina. Ells van decidir parlar de lu nostru perquè no sabien representar-ho en un espai amb boira. I certament, deu ser ben estrany un dia amb boira pel camp de Tarragona, però sí que connecta amb unes relacions entre amics, amb uns fets quotidians que esdevenen universals. Una altra nit apunta molt puntualment amb la diversitat lingüística, els accents i les paraules que se senten per Tarragona i Reus però no a Barcelona. El llenguatge és una altra manera de fixar els referents propis d'una comunitat, és una altra manera de consensuar conceptes comuns i crear un relat del passat.