El TNT té molt present la projecció de Las Huecas. Ha programat Aquellas que no deben morir (2021) Algo de amor (2023) i també Diversión obligatoria de Júlia Barbany. Ara, és el torn de Núria Corominas que fa un xou eufòric (i amb recaigudes incloses) a Un xai ha creuat el desert. Aquest xai, tan tendrfe pordria ser el que es dibuixava a El petit prìncep?

Amb una prosa poètica que suggereix tot i ser bastant opaca, planteja una acció entre l’actuació i un concert. Amb unes transicions que busquen la sorpresa del públic em una grada dins de l’escenari del Principal de Terrassa (i que no desvetllarem), alterna el món més brillant del desig i el joc, amb un to cafre d’Albert Pla (vestits amb uns parracs, despreocupada), amb el que canta a un cert infortuni (Caracuero, Guerra…). La bateria, i la guitarra infernal són el reflex d’aquest món de llums que tan atrau i diverteix, com aclapara a la protagonista (amb un rostre pintat de vermell com un dimoni infernal). Pathetic funciona com una mena dhimne catàrtic, quasi suïcida.

L’autora s’erigeix com a antagònica a la damisel·la que es pot desmaiar en qualsevol moment, dalt d’una tarima. Es pot desmaiar en qualsevol moment, tova, però alhora es deixa seduir, amb una caiguda d’ulls tan calculada com ingènua. Potser aquest xai que travessa el desert també és inconscient i li aniria bé, per poder guiar dramatúrgicament els espectadors, un relat més net, que desbrossi aquesta mena d’infern de la depressió, en el pou de no voler fer res, d’esperar que la tempesta emocional interior acabi esvaint-se. Tot ramat necessita d’un pastor (Ramat simfònic), com a mínim, de gossos d’atura, que els orienti cap a la borda abans que caigui una tempesta.