Arribem al lloc després que tot hagi passat. Ens reben tres dels assistents a la boda que, quan va començar la tragèdia, no van poder seguir a la resta. Des de llavors que esperen, confinats entre les taules brutes, esperant el retorn dels que ja no hi són. Què els va passar? S’han perdut? Els han abandonat? Sembla que no arriben… Els secundaris, ara protagonistes, s’hauran de conformar amb el públic.

L’òpera prima del col·lectiu Desasosiego utilitza el context de Bodas de Sangre, tot i que en podria agafar moltes altres. Per posar-nos en context, els tres personatges interpreten els versos de Lorca, ens expliquen que va passar i, a més, debaten els fets: és lícit abandonar el compromís que has adquirit perquè no et fa feliç complir-lo? Cal conformar-se amb el rol que t’ha tocat? Així, aviat veiem que Lorca és una excusa per posar l’atenció en ells mateixos i en nosaltres: per què estem aquí? A què esperem per fer allò que volem? Què necessitem per canviar la nostra vida?

Més enllà de què, el més interessant de la proposta és el com. La immersió és absoluta. Els intèrprets no només es dirigeixen al públic sinó que l’integren des del primer moment. Parlen, juguen amb ell, l’interpel·len. El disseny de personatges està molt cuidat: La convidada de la Carla Coll, espontània i enèrgica en contraposició amb la criada de la Camille Latron, la veu de la raó i el pragmatisme. Entre elles l’Arturo del Pol Toro, un simpàtic convidat que et conquista entre anècdotes i il·lusió. Cada un d’ells té una personalitat pròpia, una manera concreta de caminar, de moure’s, de parlar, de mirar. Cadascun té la seva pròpia història, que donaria per un nou espectacle.

El mas de Colom, una masia enmig dels camps de vinyes, és un espai idíl·lic que et fa entrar encara més en la peça. L’atmosfera es completa amb els detalls: Copes mig buides, plats amb restes de pastís, cadires desordenades i un got de llimonada i una copa de moscatell… I la música en directe de l’Orquestra la Luna, amb l’únic músic que s’ha quedat tocant. L’espai sonor de Gaspar Corts acompanya el viatge tant entre l’alegria i la festa com amb la por i la desesperació.

Un segundo bajo la arena és un cant a tirar endavant. Una faula alegre i optimista que ressona especialment en temps postpandèmics. I sobretot és una peça delicada i molt cuidada d’un col·lectiu jove que comença amb molt bon peu.