Ho confesso. Quan jo era una criatura, em vaig passar moltes vacances estiuenques viatjant per la península ibèrica amb els meus pares .No: ells no disposaven d’un luxós Renault 21 Nevada com el que es va comprar el pare de Pau Masaló (donat les pessetes que va pagar pel vehicle , no és estrany que l’acabés fotografiant més que a la seva d’altra banda molt estimada família), sinó d’un humil 600 ( un 600 D, per fer-li justícia)  conduit sempre per la meva mare. I com tampoc no disposaven d’una Convert13 capaç de fer-te aparèixer  una tenda de campanya amb trets de mansió càmpingera en un tres i no res, les nits d’aquells estius tan nòmades les acabàvem passant sempre  els meus pares i el seu fill únic en algun hotelet peninsular  de preus mòdics.

I malgrat tot ( i potser perquè jo tampoc tinc aquest carnet de conduir del qual ha defugit Masaló i del qual mai va fer ús el meu pare tot i haver superat tants les proves de teòrica com les de pràctica ) i malgrat pertànyer també a generacions diferents, no vaig poder evitar sentir una mena de connexió latent entre les jornades de  laxitud viscudes a  l’ombra de la Convert13  reconstruïdes ara per Masaló amb un punt d’antropologia emocional, i els meus dies de calorosos trajectes automobilístics per la pell de brau .

I és que una de les qualitats d’aquesta estupenda proposta, rau en la seva intergeneracional capacitat per establir ponts – sustentats en una més o menys recent memòria col·lectiva-  entre un present que acostuma a veure’s sotmès sovint a la mirada desencisada , i un passat que, potser per allò altra de la idealització excessiva  i/o  les esperances desmesurades, acostuma a ser contemplat sovint com el relat imaginari d’allò que va semblar possible per un breu moment , i ha acabat esdevenint  una més o menys resignada impossibilitat.

En aquest sentit ,fa mal ( i en Pau ho evidència sense perdre mai per això el seu sorneguer somriure) escoltar el discurset que Felipe González deixava anar a Las Cortes i a l’espera d’una reelecció presidencial en aquells dies en els quals el clan Masaló es muntava  la seva residència estiuenca amb menys temps del que nosaltres triguem en fer-nos la  maleta… i comparar-lo amb allò altre que surt de la boca de l’ex president socialista des de fa ja massa temps.

Masaló ens rep tot donant-nos l’esquena mentre nosaltres anem present possessió dels nostres seients : el cotxe que circula pel gegantesc escalextric que té davant seu resulta massa hipnòtic com per apartar la mirada d’ell. Però quan es gira i comença a parlar-nos , desfà ràpid el possible equivoc .Ell no ha estat mai un fanàtic dels cotxes capaç de memoritzar les qualitats de cada nou model que surt al mercat. I per no estar , tal i com ja ha quedat apuntat, no ha estat mai ni tan sols interessat en conduir el seu propi vehicle.

En aquest  sentit , el seu aprenentatge ha funcionat en sentit invers al que exhibia fins fa pocs dies a la nostra cartellera la protagonista de “Com vaig aprendre a conduir”. Però , com ella, i encara que sigui en sentit contrari, també el cotxe li ha donat un cop de mà a l’hora de reafirmar la seva identitat . No aprendre a conduir ha suposat un acte de resistència passiva, en un context en el qual un home , per ser considerat com a tal, tenia que atorgar-li al volant del cotxe un paper decisiu vinculat també a una certa idea de masculinitat, a un cert concepte d’accés a l’edat madura.

Masaló capgira en aquest sentit l’estereotip , tot deixant clar que el quilometratge d’un cotxe de debò (fins i tot , encara que es tracti d’un R21 Nevada) mai assolirà per a ell la capacitat per viatjar en el temps de la qual està dotat el DeLorean de “Retorn al futur”, una de les pel·lícules de referència de la seva infància. I alhora, deixant clar també que la bellesa del vehicle familiar o d’aquell altre que viatja  a través del temps i que aquí també hi surt com a convidat especial, han jugat un important paper en la seva sensibilitat com a dissenyador.

I capgira alhora  el concepte de transcendència associat als gran moments dramàtics  o joiosos de la nostra vida: de vegades, no hi ha res més transcendent i significatiu  que un banal capvespre de càmping en el qual es parla de tot i de res mentre el transistor funciona com a banda sonora que emet sons no sempre distingibles. Reconstruir de forma també impossible la bellesa de moments com aquest, suposa també enfrontar-se al fracàs de les utopies sense fer masses escarafalls. Masaló ho aconsegueix amb talent, sensibilitat, agudesa i sentit de l’humor, tot comptant en tot moment amb la complicitat escènica d’un pares que , sense menjar capa magdalena proustiana , saben també com anar a la recerca  del temps perdut… i portar-lo de tornada.