El conte del sr Scrooge (Romanços!) de Charles Dickens defineix molt bé la bona voluntat del Nadal. En aquesta posada en escena es vol ser molt fidel a la imatge del conte (convertit en dibuixos animats, pel·lícules….) sense aportar-hi gaire res. En aquets sentit, aquells que vulguin veure’n una adaptació teatral no en sortiran decebuts. Però es pot fer més i molt millor amb el repartiment (Frank Capdet fa un Scrooge divertidament malèfic i Xavier Casan un anèmic Bob, sense esma de protestar res) i les complicitats musicals de Clara Peya. És una adaptació que troba un bonic coixí amb el cor (tot i que desfila massa ràpid i no reeixeix dramatúrgicament prou) i que explica la peripècia fil per randa. Però oblida la màgia del conte. Si en cinema es pot servir d’efectes especials, en teatre hi ha la convenció i el joc del directe per buscar-hi noves projeccions. 

Sens dubte, amb una adaptació més personal (no és suficient transformar els pensaments en cançó), jugant amb les eines teatrals i amb la capacitat actoral, podria veure’s una adaptació fidel al conte de Dickens i també amb la màgia i sorpresa que demana l’escena. Sense personatges complexos (molt estereotipats) i coneixent el gir del protagonista, queda una producció tendra, honesta, senzilla però que no emociona com pretenia el mateix Dickens amb aquesta historieta.