Diu la ciència que molts dels estels que brillen al firmament de La Terra del segle XXI, en realitat, fa temps que s’han extingit. En l’eternitat, tot és fugaç. També el coneixement. Ivan Andrade decideix transportar els seus coneixements d’astrofísica a l’escena. Serveixen per qüestionar l’educació reglada estrictament procedimental, també una relació ferida de parella (ressona l’amargor i l’amor compartir a Hi haurà un setembre per tothom). Sembla que caricaturitzi les bones intencions vegetarianes i que romantitzi el desig d’aprendre a sobreviure al camp, desatenent tot allò que sembla imprescindible a l’urbs: La informació, les xarxes socials passen a un tercer pla. La relació entre pare i fill s’enforteix. L’un es rebel·la a l’enuig per la suspensió del seu programa espacial; l’altre troba la calma per ballar i per confessar la raó per l’expulsió de tres dies de l’escola. Com Oriol Borràs a Pròxima Centauri les trajectòries dels satèl·lits, amaguen un drama ben personal.

El repartiment pateix un viatge emocional sense suficients transicions en un espai conceptual amb una valenta jugada a la immersió utilitzant dos projectors. La pantalla mostra els personatges insensibles, com la directora o la mare que no vol entendre el canvi que experimenten marit i fill (ella tindrà un posat ben diferent quan hagi anat a trobar-los al camp, en una mena de reserva que es pensa que pot viure fora de l’engranatge social). El segon projector il·lumina els planetes i introdueix els protagonistes en unes aigues indeterminades.

El problema d’Un bilió… és que modifica la direcció de l’obra com qui força la brúixola. Al final, tot pren un aire apocalíptic que combregaria amb l’ecoansietat de (Extinction Rave), el díptic Greta for friday (Amor pur; Amor mor), amb la desorientació dels Sixto Paz (Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva). Viure apartat de tothom els pot salvar de la pandèmia que es propaga per espores (Napalm al cor)? El paper de gurú que li atorga el Poder ratlla la farsa. Potser hauria estat més coherent, apartar-se de distopies apocalíptiques i adonar-se que la divinització dels fills cap als pares també és intermitent: La fe infinita dels fills cap als pares, en general, s’estronca en l’adolescència (retorna, ja avançats els 50 anys).

L’últim bri de pensament racional dels protagonistes serà per imaginar-se que la seva matèria es transformarà en àtoms a l’espai on es retrobaran, ara sí, sense temps ni amenaces que els apressin.ra sí, sense temps ni amenaces que els apressin. La contindència de la ciència necessita una fuita de l’ànima per conciliarse amb la humanitat. Una de les troballes de la nova producció de The amateurs Company (Partícules paral·leles) és haver introduït la dansa com a forma d’expressar del fill: sent un necessitat d’expressar-se i lacanalitza a través del moviment.