Un amor particular

Les comèdies musicals demanen colors estridents com el rosa xiclet amb què vesteix Ada, la protagonista, i el groc llampant del seu apartament de lloguer. Una comèdia necessita de la topada de dos antagònics que viuen en un fet insòlit (aquest amor particular que per a res té a veure amb el que cantava Lluís Llach). Els dos personatges són uns divertits estereotips d'antiherois, que tenen talent però ningú els hi ha reconegut fins que emergeix, de sobte, a l'escena. En el caràcter d'ella hi ha un cert cinisme en l'amor romàntic; en l'amor d'ell, hi ha una fe cega al destí i al compromís que ho segella amb un anell. És evident que la vida es veu ben diferent segons quin cantó es visqui de la Diagonal, segons quin sigui els balanços dels comptes corrents, segons quins siguin les crosses familiars (que ara són una empenta, ara una molèstia que no permet viure lliurement). I Un amor particular ho fa evident, amb un objectiu final: preparar un monòleg perquè l'empresari descobreixi una vessant artística que ell mateix desconeixia. Avui, que tothom va en processó a veure la versió inclassificable de Barbie, bo és rellegir aquest musical desinhibit, provocador i que, lluny de ser un cant al discurs políticament correcte, estira tots els tòpics per fer-ne riota. Jumon Erra i Daniela Feixas han elaborat un guió que no s'amaga d'anar gratant tots els tòpics i de demostrar que, en l'amor com en l'humor, és tant important l'autoestima com el paper que toca jugar-hi. La música és fresca i té gràcia que els hagin convertit com els veïns d'aquell piset de finestres obertes perquè hi passi la corrent d'aire i de mobles d'Ikea pintats del groc que tanta malastrugança dona al teatre amb el que conviu una excèntrica actriu. La peripècia inicial a cop de rap de Mara Jiménez, situa el quadre a grans traços. La decisió de fer de coach per a parlar en públic és l'última operació per a la seva subsistència. És quan apareix un estàtic Xavier Navarro (Xavier), que fa gràcia per la seva poca empatia. Aquest és el personatge que travessa tots els girs de l'obra. En realitat, l'actriu desenganyada viu la reacció del comportament oscil·lant d'ell. No hi ha gaire coherència psicològica ni realitat plausible; no li cal perquè es viu un fet imprevisible com és l'amor i el desig. I els canvis d'espai van essencialitzant questa relació amb l'aparició de dues regidores que ventilen l'escenari (però que potser també podrien fer els mateixos intèrprets, en aquesta posada en escena volgudament teatral).D'amors impossibles la literatura n'és plena des del Romeu i Julieta o el de Mar i Cel. En clau de comèdia hi ha el despropòsit divertidíssim de Pegados. En aquest muntatge, el ritme marca un enamorament immediat (de fet, que sorprèn als dos mateixos protagonistes) i una llarga crisi (on es perd el to de comèdia i entren les balades més profundes com aquella de "Jo sóc" de l'Ada o la de "La vida demana massa de mi" de'n Xavier. Potser no caldria allargar tant les sessions i reduir la peça en durada perquè tot anés més picat (que és la velocitat ideal per a un musical). Són moments tendres en què es fuig de l'estereotip i es poden palpar com es llepen les ferides per poder ressorgir de les cendres. Allà és on ressonen a les balades d'Aquests cinc anys, una peripècia musical dramàtica que creua l'amor de fi a principi o de principi a fi en dos monòlegs encavalcats. Les classes de teatre, al final, han servit per a reforçar una autoestima que ajudi a prendre les regnes de la vida i deixar anar les crosses. El final és obert i carregat d'esperança; sense necessitat d'un acudit final. Fresc, patèticament divertit i vitalista. Món Barbie? en tot cas, la que deu gaudir de segona residència i luxes top és la Cristina que no apareix a l'escena però que se li coneixen els gustos pel cos d'un Mosso d'Esquadra i no ens referim pas a la institució precisament...

«Un amor particular» entra al catàleg del teatre musical català amb una comèdia romàntica que esquiva el final feliç tirant de les convencions socials del segle XXI. Però això no vol dir que no miri enrere i s'enorgulleixi de la tradició perquè situa l'acció al Raval de Barcelona i la relació —ja sigui per atzar o no, ja ho sabran els espectadors— entre un marit en crisi de classe alta, benestant, conservador, de tortell i missa els diumenges, i una actriu que ha de fer mans i mànigues per sobreviure enmig de la precarietat del gremi, ni que sigui inventant-se l'especialitat de coach amb publicitat de fulletons inclosa que arriben fins i tot a les primeres files de platea.¿I per què deia que l'obra mira enrere i s'enorgulleix de la tradició? Doncs perquè no hi ha gaire diferència entre la relació del Xavi i l'Ada amb la relació que tenien els seus avantpassats del temps del Paral·lel d'or, quan tenir una “querida” no era només ben vist sinó que era gairebé imprescindible.Hi ha aquesta picada d'ullet al passat quan en Xavi vol ajudar l'Ada econòmicament o facilitant-li l'emprenedoria amb les seves influències i amistats. I hi ha una raspallada contemporània quan l'Ada, ben al contrari del que potser admetien la majoria de vedets del Paral·lel d'or, rebutja aquesta ajuda que considera interessada: una dona i fills a la part alta de la Diagonal i una amant a temps lliure al Raval.El musical de Jumon Erra i Daniela Feixas també juga amb la influència que han exercit les moralitats dels contes populars al llarg del temps i fa una altra picada d'ullet al conte de la Ventafocs, aquí amb un retrovisor enyorat pel Xavi perquè era d'una motocicleta reciclada del seu avi, i allà amb una sabateta que, segons les versions occidentals, el príncep intenta desesperadament que encaixi en el peu de la noia de la nit.«Un amor particular» té tots els ingredients que se li poden demanar a un musical: una història més o menys romàntica que no cal que sigui transcendental; uns personatges creïbles i que tinguin un contrast evident de classe entre els dos protagonistes; un canvi de papers que marquin fins i tot les contradiccions entre el que es pensa i el que es fa; i una banda sonora que expliqui la trama amb unes lletres entenedores, excel·lents en aquest cas, al costat d'uns diàlegs que complementin la trama. A més, «Un amor particular» beu de les fonts del musical català dels últims quaranta anys —diria que se'n sent fins i tot hereu— i retorna a la memòria dels musicals més contemporanis que Dagoll Dagom o Àngels Gonyalons han llegat al teatre català.Els autors Jumon Erra i Daniela Feixas han creat una història on l'humor no hi falta, gairebé per a tots els públics, i això enriqueix el paper dels dos protagonistes, per una banda el de l'actor Xavi Navarro que es permet un parell de solos d'upa quan fa els deures de la seva presumpta coach per aprendre a fer gràcia a tothom que té al seu voltant i un altre quan explica com ho posa a la pràctica en un dinar familiar.També l'actriu Mara Jiménez —una de les integrants de l'espectacle «Gordas»— té els seus moments de transgressió de rol, fins i tot quan baixa a la platea per fer que alguns espectadors facin allò que potser no haurien fet mai davant de tothom. Ella és la veu de la consciència d'una classe humil que no arriba a final de mes, que no pot pagar el lloguer desorbitat i que s'ha de reinventar cada dia ni que sigui gosant impartir classes particulars a un individu de classe alta com el Xavi que li demana que li doni el remei per fer gràcia. L'actriu Mara Jiménez, que a la vida real, de fet imparteix consells —ara se'n diuen “influencers” de les seves tribunes a Internet—, consells sobre salut mental i gordofòbia, cosa que li ha valgut ser inclosa en la revista Forbes, té l'avantatge que es posa en el seu paper i el pot desmitificar amb la distància i el coneixement suficients de la realitat que viu.Els dos intèrprets, amb el dos músics que actuen en directe, mantenen una interpretació vocal molt notable amb peces de diferents estils, que fa que els espectadors es mantinguin atents a l'evolució del seu “amor particular”, un amor particular que, com cantava en la seva cançó Lluís Llach, deia allò de “T'estimo i em sé feliç / quan veig la teva força / que empeny i que es revolta.”A «Un amor particular», de Jumon Erra i Daniela Feixas, els dos protagonistes, el Xavi i l'Ada, es troben també enmig d'una força que els empeny i que els revolta a la vegada, cadascú amb la seva revolta particular, la revolta de la part alta de la Diagonal i la revolta de la part baixa del Raval. I s'estimen i són feliços, però sense menjar anissos. A vegades, amb un ou ferrat n'hi ha prou. (...)