Um belo dia

D’una escenografia de tul blanc i flors a manats, la companyia catalano-portuguesa Dulce Duca basteix un espectacle de malabars innovador ja que, més enllà de la tècnica, usa un llenguatge emocional inscrit entre el món oníric, la metàfora i la lliure interpretació del públic. La dramatúrgia és prou explícita en certs moments com quan la protagonista dóna a llum (a una maça) o quan busca un company de vida, però bona part d’aquest alegre ‘belo dia’ es deixa en mans de l’espectador, que pot jugar a veure-hi allò que creu que passa. Probablement la comprensió anirà lligada al seu moment vital, a la connexió que sent amb l’artista, a la voluntat d’entrar de cap o solament de puntetes al particular univers d’aquesta noia jovial que sent la vida amb intensitat... Però, tot i els diferents graus de recepció d’aquest reclam actiu, el públic gaudeix de la frescor i lleugeresa de la peça gràcies a la plàstica posada en escena amb colors vius i voluminosos i a la música en directe loopejada amb tota una gamma de sons. Les maces tocaran el violí, botaran com pilotes de bàsquet, faran sorprenents equilibris sobre llengua i dents i, també, s’entaforaran capritxosament dins la boca de la noia que –com el Petit Príncep amb la guineu– haurà d’aprendre a domesticar-les. Li demanaran aliment, escolta, educació, amor i dansar centrifugadament i feliç per més malabars al·legòrics que hagi de fer. Un espectacle que a la sinopsi vaticina que tot pot ser real no pot estranyar l’espectador per convertir les fors en papallones o les maces en fills. Altament recomanat pels somiadors i els qui espremen (o en volen aprendre) cada instant de la seva vida.

Els que reclamen el risc i la tècnica de circ depurada diran que l'exercici de Dulce Dica és molt prim. Que aquesta no fa malabars amb les seves maces. Però és que el treball d'aquesta artista, molt ben acompanyada per un còmplice instrumentista, sap construir una historia prou abstracta perquè cadascú capti matisos diferents i atrapi per la seva bellesa i, per moments, excentricitats divertides.Les maces es converteixen per moments, en pilotes que reboten a terra amb els peus, però també amb una criatura que acaba amb la vida aparentment còmode i despreocupada. Amb aquest element en forma de bitlles (d'aquí ve el títol) Dulce Duca fa mera-bitlles. Duca, que també sap connectar amb el públic fins a aconseguir-se xicot per a un casament ideal en directe (vigileu si sou joves de seure a primera filera..), trena una història amb una música en directe que navega per quadres de bonica i feli plasticitat, i altres cops contrasta amb moments puntuals de dolor, contrarietat, que aporta constrast i ritme a les escenes. Efectivament, el treball que fa amb les maces és molt puntual. Però d'una originalitat notable i d'una dificultat extrema. Com la de fer equilibris sobre el coll de la maça amb les altra o la d'aconseguir fer equilibri amb la punta de la llenguamentre crida com una alarma que sona a desesperació pel comportamentd e fill preadolescent... o no. La interpretació és ben lliure. I com les flors de basar xinès que estampen i volen de la faldilla de l'artista, evoquen a sensacions molt puntuals en cada espectador. Però sempre generen sorpresa i produeix un somriure als llavis similar a la música que acombaia l'escena i que intervè com a convidat de pedra d'un conte amb molt d'aire, fresc.