La proposta de L’Auditori se centra molt amb una música que convida a aplaudir rítmicament. A l’enfilall d’instruments que van sonant, amb una notable presència de percussió i un lloc privilegiat per a l’acordió es van versionant cançons popular poc conegudes. No hi ha pràcticament acció, ni personatges. Hi ha les ganes de connectar amb el públic, com en peces anterirs a L’audirtori com el Pica-so, de fa uns anys. Són els músics que jugen, que ballen i, puntualment que fan eficaces gesticulacions (mentre no cal fer bufar la trompeta). El director músical Arnau Obiols, ja va partitipar en una proposta que hibridava música tradicional amb circ en un Projecte Nilak a Esterri d’Aneu, el 2020. Altra vegada, sap repartir joc i que el focus de la veu i de l’acció, que proposa la coreógrafa Sònia Gómez (A vore, Pinya) vagi rotant, aparentment amb espontaneïat. En global, tots miren de conectar amb el públic amb fórmules pròpies, entrant a cançons més emocionals, balades, cantades a peu de prosceni i amb un acompanyamrnt audiovisual que suggereix més que narra. Són uns dibuixos animats infantils, en què es prodiguen els ocells i la canalla. I que el viatge és una proposta constant…