U. (un canto) / Save the last dance for me

El filòsof italià Giorgio Agamben, interpretant l’obra nietzscheana Consideracions Intempestives (1874) per mirar de respondre a la pregunta Què és allò contemporani? diu: “Pertany realment al seu temps, és vertaderament contemporani, aquell que no coincideix perfectament amb aquest [temps] ni s’adequa a les seves pretensions i per tant, en aquest sentit, és inactual; però justament per això, a partir d’aquest allunyament i aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aprehendre el seu temps.” (2006-2007) Ser contemporani té a veure amb una “desconnexió”, amb un “desfasament” respecte de la pròpia actualitat de la qual un forma part; dit d’una altra manera, allò contemporani parteix d’un desencaix respecte de l’actualitat, que permet justament entendre-la i ser-ne crític. Aquesta és una actitud filosòfica, històrica, però també pot ser poètica. Aquesta definició del contemporani és molt pertinent per entendre el treball artístic del també italià Alessandro Sciarroni, creador d’arts vives i visuals que no crea des de cap disciplina en concret, sinó a partir del qüestionament de les condicions de possibilitat de cadascuna d’elles, sigui el teatre, la dansa, museus, espais no convencionals, etc. L’hem pogut veure al Mercat de les Flors durant l’última dècada amb peces com Joseph_Kids al febrer de 2024 o Folk-s. Will you still love me tomorrow al març de 2015. L’última ha estat la programació doble al festival Grec, amb la col·laboració més que encertada amb els catalans Aurora Bauzà i Pere Jou, els artistes del moment a casa nostra, que estan girant arreu amb les seves peces i col·laboracions, creadors interessats en “la veu humana i les seves connexions amb el cos, el moviment, l’espai, l’escenari i la llum”. A U. (un canto) trobem a set intèrprets de cant coral a escena, a la Sala MAC del Mercat, tots de negre, alguna camisa blanca, i un d’ells porta una samarreta amb la fotografia de Kurt Cobain estampada. El títol no enganya i literalment la peça consisteix en 11 cançons de cant coral, amb el seu respectiu llibret amb les lletres en italià, anglès i francès –i un paperet minúscul en català que calia llegir amb lupa… Cadascuna d’aquestes cançons comptava amb la seva pròpia il·luminació, passant de la llum més subtil de l’alba, a la llum més clara i nítida de l’esperança, entreteixint la dramatúrgia de la llum, amb la dramatúrgia del cos, la veu i la paraula, cosa que –sumat a les veus extraordinàries dels intèrprets (Raissa Avilés, Alessandro Bandini, Margherita D’Adamo, Nicola Fadda, Diego Finazzi, Lucia Limonta, Annapaola Trevenzuoli)–, elevà l’espectacle per sobre del fet escènic mateix. Per no parlar de les ganes que despertava d’aprendre italià; no per entendre les lletres, sinó per entendre el to i la musicalitat de què és capaç el mateix idioma. Tot i no semblar un espectacle de dansa, la coreografia subtil de gestos mínims i sincronitzats del grup era ben present i tenia un paper fonamental en l’espectacle: predominava la quietud mentre cantaven, de cara al públic en un lleuger semicercle, i no movien res més que la boca, produint un efecte de contenció que concentrava tot el potencial dramàtic en la veu. Però, entre cançó i cançó, quan la posada en escena prenia vida, potser canviaven la direcció del cap i la mirada, o la direcció dels peus per fer un parell de passes endavant, molt lentament. Cada vegada podíem veure millor els intèrprets, no només perquè s’apropaven, sinó perquè la llum cada cop els il·luminava més el rostre, passant de ser unes siluetes anònimes, a set individus amb personalitat, però sense perdre la intimitat de l’ambient, fins que ja gairebé hi podíem sentir confiança, com si ens coneguéssim de feia temps. El cant coral té la particularitat de connectar-nos amb quelcom espiritual, ens sentim elevats i capaços de copsar el dolor i l’alegria més grans, i Sciarroni, Bauzà i Jou han sabut portar-ho a escena amb gran senzillesa i contundència alhora, exemple d’una contemporaneïtat del tot poètica i filosòfica. La segona actuació d’aquesta programació doble va ser el duet Save the last dance for me –també de Sciarroni amb la col·laboració de Bauzà i Jou–, que tenia lloc a l’atri de l’Institut del Teatre (fora de l’edifici del Mercat de les Flors) i que l’espectador podia triar si veure abans o després de U. (un canto). En aquest cas, a l’aire lliure i sobre un linòleum blanc amb un rombe marcat, dos homes ballaven en parella una dansa tradicional italiana gairebé desapareguda: la polka chinata, una dansa del segle XX nascuda a Bolonya, en que els homes ballaven en parella per impressionar les noies, girant a gran velocitat ajupits i mantenint un ritme ben complex; es tractava d’una mostra de virtuosisme. L’espectacle, justament, agafa el folklore per fer-lo irrompre intempestivament en l’actualitat, obrint un canal atemporal en què la ball tradicional no perd la seva essència –la demostració de virtuosisme i el gaudi– però es reinterpreta sota la mirada contemporània de Sciarroni i del públic. En aquest cas, Jou i Bauzà aportaven la composició musical. En tots dos espectacles va haver-hi un bis, a manera de concert o actuació de festa popular, per trencar la quarta paret amb l’espectador, pròpia de la representació teatral sovint aliena al gaudi o connexió amb el públic. Si bé a U. (un canto) el bis va ser una cançó de nova creació escrita per Sciarroni amb la música de Bauzà i Jou, en el cas de Save the last dance for me el bis va consistir a ballar la polka chinata amb la música tradicional original.