L’òpera (inacabada) de Puccini és de les més veloces en narrar la situació. Hi ha poc espai per a àries (és clar que el Nesun Dorma de Calaf és un veritable hit, i que també fereix Tu che di gel sei cinta de la generosa Liù, i trastoca In questa reggia de Turandot) i l’acció rodola avall, empesa pel destí. Franc Aleu ha dibuixat una Xina futurista amb una mena de Gran Germà que imposa la llei. Per sobre, fins i tot, de la impunitat de Turandot. La música, però, navega per altres meandres perquè Puccini va voler insistir en els tocs orientals (com ja havia fet a Madama Butterfly) que disten molt del món espectral que casaria amb sons electrònics reiteratius. L’espectacularitat de l’espai (molt enginyós) i del joc de projeccions àudiovisuals (sobretot a la primera part) és molt suggerent però despista d’una òpera en la que els actors queden sovint en la penombra (per la imposició dels jocs de llums) i l’emoció es refugia només en la veu preciosa i potent dels intèrprets.

Puccini no va poder acabar de composar el darrer quadre perquè va demanar que canviessin el llibret. De fet, Aleu també considera que el llibret original, avui, sona a reaccionari, en què l’home domina la dona, l’enamora pel sol fet de ser-hi. Si Núria Espert, va optar per què Turandot se suïcidés (insistint en no voler patir els abusos d’una familiar seva dins del matrimoni) en la versió de fa dues dècades (que va escandalitzar part del públic, que no s’esglaiava pel sacrifici de Liù, en canvi). Aleu és més llest i decideix que triomfi l’amor. Ni el príncep orgullós ni la princesa, el que triomfa és l’amor. I ho canta Turandot reconeixent el valor de Liù l’esclava enamorada platònicament de Calaf.

L’òpera és molt esquemàtica. Sobta l’aparició dels tres ministres Ping Pang i Pong (evidentment, d’un to còmic inconfusible des de la mateixa partitura) que, en aquesta ocasió els va molt bé l’extravagància amb els raigs de llums més desenfadats. Turandot mostra la seva monumentalitat en l’aparició del cor. Immens per la seva presència a escena i també per la potència sonora. Els intèrprets participen d’una posada en escena prou estàtica, en què no es vuen forçats a cantar en posicions que li dificultin la projecció de veu. El moviment, és cert, l’aporta l’escenari rotatori i les projeccions sobre el tul que afegeix una curiosa tridimensionalitat. Les ulleres virtuals que aparenta que duen a sobre (en realitat una mena de diadema de leds els enfosqueix el rostre i es perd la possibilitat de veure l’expressió dels seus personatges). Tanta llum, els apaga. És la veu i la música (divertit Joan Pons, a la batuta, en els passatges més orientalistes) la que redimeix al públic.