Menys és més. El
minimalista muntatge de ‘Tristany i Isolda’ de Wagner, a càrrec Àlex Ollé de La
Fura i amb inspirada direcció musical de Josep Pons, va emmarcar la torturada
història d’amor dels herois d’una òpera que va revolucionar el drama musical.
Aquesta producció, estrenada a Lió el 2011, va renunciar des del primer moment
al llenguatge coreogràfic en una peça d’escassa acció per centrar-se en el
treball dramatúrgic dels personatges i deixant tot el poder descriptiu a la
música. El resultat d’aquesta versió de gran càrrega simbòlica ha estat tan
rodó com l’esfera de 5,2 tones que presideix l’escena. L’efecte hipnòtic de la
utilització d’aquest imaginatiu artefacte d’Alfons Flores, que ens recorda al
del planeta que s’aproxima a la Terra de la pel.licula ‘Malenconia’ de Lars Von
Trier,  va mantenir al públic en tensió
durant la llarga funció. El Liceu va aplaudir aquesta aposta, però sobretot a
la imponent Irène Theorin i al sòlid Stefan Vinke, al capdavant d’un gran
repartiment.

El viatge cap a interior dels protagonistes d’aquest
monument a l’amor de Wagner arriba a cotes molt elevades en una posada en
escena que fusiona equilibradament totes les disciplines. La proposta posa
l’accent en el treball dels cantants, un elenc compost per habituals de
Bayreuth als que des de la solidaritat orquestral, controlant la càrrega
decibèlica per no sobrepassar-los, es protegeix des del primer minut.

Hi ha molt bones idees en el muntatge meravellosament
il·luminat per Urs Schönebaum, en un plausible esforç per focalitzar l’evolució
psicològica dels primer antagonistes i posteriorment amants i de donar sentit a
les transicions entre els mons de la nit i el dia tan importants en aquesta
història. En el primer acte, una plataforma ambienta la travessia del vaixell
capitanejat per Tristany que ha de dur a Isolda a Cornualla per maridar-la amb
el rei Marke. En un fons fosc es projecten imatges al·lusives al relat fins que
acaba apareixent la meitat del cercle convertit en lluna. En el segon es mostra
l’interior del castell del rei on els protagonistes viuen aïllats de l’exterior
l’èxtasi de l’amor pur propiciat per un beuratge. Subtils projeccions de Franc
Aleu, que reflecteixen el món íntim dels amants, completen aquesta visió de la
seva psique a la qual contribueix el renovat vestuari de Josep Abril. En
l’últim acte, l’artefacte dóna un gir de 180º per mostrar l’agonia del ferit
heroi que espera la princesa abans de morir. És un espai desolat amb l’esfera
simbolitzant el pes que cau sobre un ésser desprotegit.

En una òpera amb llargs monòlegs i duets, carregats de
reflexions filosòfiques inspirades en Schopenhauer, l’esforç dels cantants és
un veritable exercici de resistència. Vinke (Tristany), que ja va mostrar
aquesta qualitat en un recordat ‘Siegfried’ al Liceu, va arribar al seu agònic
final amb heroica plenitud. Va començar una mica dubitatiu però va anar
creixent en l’interpretació del llarg duo amorós fins a demostrar que és un
dels grans en aquest esgotador rol. Theorin (Isolda) no va fer més que
confirmar la seva categoria, administrant molt bé els recursos. Molt
expressiva, va transmetre tota l’emoció del seu personatge amb una riquesa de
matisos i uns pianissimos meravellosos aconseguint la cimera a l’impressionant ‘Liebestod’.

Albert Dohmen mereix un excel·lent com a rei Marke i Sarah
Connolly ofereix una impecable lliçó d’estil com Brangäne. Un Greer Grimsley de
gran presència escènica i poder dóna vida a Kurwenal, i Francisco Vas (Melot),
Jorge Rodríguez Norton i German Olvera estan a l’altura dels seus papers.
L’orquestra respon al repte amb una corda ben ensamblada i amb l’esforçat
comportament de la resta de les seccions i del ocult cor. Josep Pons torna a
brillar amb Wagner des del podi.