La catarsi ha mort. Visca el teatre. Carolina Bianchi ha saltat de pantalla en la que ha de ser la primera part d’una trilogia que reflexiona (i reacciona) sobre l’abús i la violació. Va des d’una conferència performativa raonada i complexa a un quadre que alterna la representació, el simbolisme de les mortes de Juárez (recorden el dolor del 2666 de’n Rigola, a partir de la maratoniana adaptació de la novel·la de Roberto Bolaño?) amb l’experimentació: autoadministrar-se una droga per perdre els sentits i deixar que la companyia completi l’escena. De les dues hores i mitja de la funció (que ho és) ella està conscient la primera hora. Fins ara, totes les pèrdues de consciència eren simulades. Ara, ja no. Bona Nit Ventafocs és un psicotròpic que utilitzen algunes persnes per anul·lar la seva companya i abusar-ne d’ella sense que ella senti rtes ni tampoc pugui recordar gaire res. Entra en una nebulosa de la que surt quan deixa de fer efecte el medicament.

Bianchi pren la decisió ingènua de Pippa Bacca de creure en la bondat de la gent. Aquesta va preparar, durant dos anys, un viatge amb autoestop que l’havia de dur d’Italia a Jerusalem: va aparèixer violada i assassinada a Turquia. La perfofrme compta amb la complicitat dels seus actors en aquest abandonar-se; no es deixa perdre per les carreteres més insegures d’Europa. És evident que tot el que es realitza és consentit, tot i que no en sigui conscient en el moment en què se l’agredeix. És un salt de pantalla a l’abisme. Per un precipici similar al de Romeo Castellucci (Inferno, Purgatorio…) Angelica Liddell (The scarlet letter), Jan Fabre (Belgian rules) O Rodrigo García (4), espais en què se superen nous límits des de la degradació (voluntària) dels intèrprets, quan no són ells mateixos els que se la infringeixen (que és el més honest).

Cadela Força desconfia de la simplificació i dels eslògans reduccionistes. Com Juana Dolores, posa en qüestió la bondat del feminisme (Hit me if i me pretty). Bárbara Mestanza ha estrenat recentment un treball (Sucia) sobre el cas d’abús de fa una dècada. És evident que encara té la ferida oberta i que se centra en rivalitzar i arraconar les actituds masclistes (però sense poder trobar còmplices entre els companys). Bianchi no troba sortida; també pensa que és naïf parlar que la supervivència de les done violades sigui la venjança per als seus abusadors. Estima que la violació no es produeix pr desig si no per gaudir del poder, del domini de l’altra.

La matrícula del cotxe indica clarament quin és el déu destí “Fuck catarsi”. Sí aquest és el primer capítol d’una trilogia, costa imaginar cap a on viraran els altres dos episodis. La catarsi s’ha estimbat pel barranc. A veure on depara aquest teatre veritat que aclapara però no invoca a cap canvi. De moment, el que és evident és que commou, horroritza i desorienta. Ara, amb la brúixola borratxa cap a on s’ha de trobar el camí de sortida? L’entrega és absoluta i la coreografia de la vulnerabilitat fa que molt moments alguns espectadors ho contemplin amb incredulitat. I tambe cal advertir que no és una acció que es pugui considerar gratuïta inconseqüent, tot ve perfectament avalat per la raó (i pel dubte), Ara que això respongui a les convencions (obertes, transversals, receptives) del teatre ja és un altre tema. Donarà de què parlar, això segur.