El Teatre Tantarantana ha inaugurat la temporada de la seva sala Àtic 22 amb Tribut a les rates, la primera obra de la jove companyia Las Espectadoras. Una peça que ja ha voltat per altres latituds però que ara s’estrena a Barcelona. De fet, s’havia de representar aquest estiu al passat Festival Z, però va ser una de les obres que es van cancel·lar per l’alerta de Protecció Civil per risc d’inundacions per pluges torrencials. I el proper dia 16 d’octubre es podrà veure a la Casa Elizalde de la capital catalana, dins l’acurada programació que organitza periòdicament el Centre Cívic. Han aflorat i ja tenen trajectòria de futur.

Las Espectadoras són Aina Minguell i Aitana Ropero, dues actrius nascudes el 2002, formades a l’Escola Universitària ERAM, i que firmen a quatre mans l’autoria, la direcció, el vestuari, la interpretació, l’escenografia, el moviment i la dramatúrgia de l’espectacle. Elles són, respectivament, la Dolores i l’Angustias, dues dones grans, de noms profètics, “salvatges, bèsties amigues de les rates”, desnonades de casa seva i obligades a viure dins de cubells d’escombraries de mida industrial, envoltades de brossa (bosses de plàstic de tota mena, caixes, fustes i embolcalls de paper del McDonald’s) i de rosegadors. En aquest dietari, ens ensenyen la seva quotidianitat, en una interessant projecció del seu jo fictici del demà, i servida en un text – altament captivador – que juga al teatre de l’absurd, salpebrat amb uns tasts de números de dansa.

Minguell -que, entre altres projectes, ha estat ajudant de direcció de La Majordoma i d’El monstre, totes dues de Josep Maria Miró- és la primera que emergeix del cubell que l’aixopluga i on ha passat la nit. Polida i conservant encara una dignitat que no li ha estat arrabassada, es disposa a rentar-se les dents, malgrat les tremolors a la mà que la sacsegen. Però se li ha acabat la pasta. Se li uneix Ropero, també amb camisa de dormir, per fer estiraments i abandonar-se als seus exercicis matutins de rutina facial. Cal desentumir-se i planificar la jornada. Veiem que una és tant afectuosa i tendra com esquerpa i sorruda és l’altra: “M’he perdut” / “Doncs troba’t”.

Amb uns diàlegs on predomina l’imperatiu (“Calla i ajuda’m a sortir de la merda”, “No critiquis, que t’arrugues”), l’Angustias i la Dolores expressen en veu alta els seus desitjos (una mica de joventut, una casa…) i s’adrecen a Deu de bon matí, abans de sortir del seu paupèrrim habitacle, tot esperant una resposta que sovint no arriba: “El Senyor ha marxat, i sense dir adeu”. “La naturalesa ens ha oblidat” / “La naturalesa no existeix”, es diuen. Són dues dones sense aniversaris. Avui, però, en volen celebrar un, mentre flirtegen amb el suïcidi i traspunten símptomes de demència.

La gran aventura es limita a creuar el carrer i entrar en un local de menjar ràpid. “On hem d’anar? Com ens hem de comportar? Com hem de ser?”, es pregunten. Una roba neta i acolorida són “els seus bitllets cap a la Humanitat”. I l’excursió es materialitza a tot just unes passes de la muntanya de porqueria. En gaudiran, abans que sigui l’hora de tornar a casa. Les dues actrius es mimetitzen amb gran versemblança amb els éssers d’edat avançada que interpreten, més enllà de la caracterització. Els gestos alentits, pausats, la veu de falset perfectament camuflada, les mirades… La reiteració de frases i d’actuacions indiquen el pas de les jornades, en un dia de la marmota sense horitzó, que peca un pèl de repetitiu.

Amb tot, hi ha un parell de matisos que caldria remarcar. D’entrada, a parer meu, l’obra té dos falsos finals, que desconcerten, com sol passar en aquests casos. Hauria estat bé compactar part de la trama i escollir-ne un (que és molt potent) com a cloenda de l’espectacle. I, de sortida, i això sí que és una autèntica llàstima, és la breu durada d’un dels números de dansa, on apareixen a escena les màscares cubistes que totes dues han confeccionat artesanalment. Dos caps de rata, fabricats amb cartolines encolades, que les actrius (i ara ballarines) s’enfunden per encarnar els animals. Uns moviments suggestius i molt ben aconseguits que es ventilen en un sospir i que hauríem gaudit de valent si haguessin durat més. Un bellíssim atrezzo de quilòmetre zero tristament desaprofitat i que no s’ha de menystenir.

Tribut a les rates és una obra sobre els marges, aquells no-llocs, deliberadament indefinits, on habiten les deixalles humanes que la societat rebutja perquè considera que ja han acabat la seva vida útil. En aquest cas, uns cossos vells i solitaris, sense esperança però resistents, que busquen companyia i que tenen memòria i la reivindiquen. Les dues figures són un element impecable on posar la lupa i lloar-les. L’espai sonor, mèrit de la mateixa Ropero i de Gaspar Corts, farceix la peça de clàxons, lladrucs llunyans i brogit de gent -que ens trasllada a un entorn eminentment urbà-, i escull, per terror col·lectiu, un camió d’escombraries com a tret recurrent que amenaça l’existència de les dues dones, tot sentenciant-les, contra la seva voluntat, a un viatge sense retorn. “Si et sents jove, som joves i, per tant, morirem joves”. Aquest és l’esplèndid debut de Las Espectadoras, una companyia a qui no s’ha de perdre de vista.

Aquesta ressenya es va publicar a Núvol el dia 1 d’octubre de 2025.