SiNOPSi
ARTICLE
«Crònica primer dia» | Por Núria Cañamares
Després d’unes primeres hores d’escalfament amb la inauguració oficial a càrrec dels músics Circonautes, el primer cabaret nocturn a la plaça del Mercadal i les activitats professionals emmarcades en el vessant de negoci de la fira –és el mercat estratègic del circ a Catalunya–, el 22è Trapezi va aixecar el vol divendres a la tarda a Reus per exhibir fins diumenge una generosa mostra del que es cou actualment en el món del circ. En total, una trentena d’espectacles i un centenar de representacions majoritàriament gratuïtes i adreçades a tots els públics. Vam iniciar el nostre balanceig particular amb quatre propostes ben diferents. Amb previsió per aconseguir bona vista, tres quarts d’hora abans de l’inici de la funció ja érem al terra de la plaça de la Llibertat en un mar d’infants inquiets per tanta espera i soferts adults. A l’escenari, l’enorme decorat del ‘Briks’ ens situava a la deixalleria dels Cirk’Crash, una barraca sepultada de bidons, tubs, paelles, ampolles i vuitanta coses més. I a dins, quatre clowns que conviuen amb aquesta muntanya de rebuig on, suposadament, treballen d’operaris. És el punt de partida, però poc més, ja que el muntatge se sustenta pel relleu d’artistes a escena sense una història per explicar. Ens ensenyen què fan, i a vegades ja n’hi ha prou, però no en aquest cas. Com si es tractés d’una desfilada, hi vam veure dosis de barra fixa, acrobàcia, cable fluix, escala, malabars i música en directe, amb gags prims, tècnica justeta i poca interacció amb el públic que, això sí, retornava obedient l’aplaudiment quan ho dictava el guió. Una peça decebedorament insulsa que no esprem el potencial de la companyia. Sense un minut a perdre, ens vam escapar al Teatre Fortuny per descobrir els belgues D’Irque&Fien i el seu ‘Sol Bémol’ que ens ha demostrat que sí, que és possible ballar entre pianos. Amb un muntatge impressionant presidit per dues grans grues i uns immensos draps que amaguen constantment la sorpresa, un home i una dona s’enfilen al que acabarà sent un pilar de 4 pianos. Tocaran en les més surrealistes i arriscades posicions en un anar-i-venir ben simple, però tensat. Una delícia amb una estètica meravellosa que ens va transportar ben lluny. Reconfortats, vam seguir corrent per arribar al Bartrina. Ens hi esperaven els francesos Les mains, les pieds et la tête aussi amb ‘Santa Madera’ que ens va hipnotitzar amb la roda cyr. Vam quedar completament absorbits per una posada en escena que abraça tècnica, estètica i relat. Vam arribar a veure dos aros en òrbita. Seguidament, fi de festa a una plaça del Mercadal espectacularment vestida per acollir la vintena d’artistes del ‘Cabaret Trapezi’, que ens van delectar amb una vetllada variada i ben animada per cloure comunitàriament una primera jornada circense en què vam patir, riure i al·lucinar a parts iguals. I a descansar, que l’endemà faríem el doble salt mortal per complir l’optimista tetris-graella per veure el màxim d’espectacles possible. Per guanyar temps, vam dormir enfilats al trapezi.
«A pocs dies d’estrena» | Por Jordi Bordes
El domini d'un exercici acrobàtic demana molta perseverància, constància. Sempre. Dedicació i entrenament. Sempre. Ara, a més, amb la el segell del circ contemporani se li suma la investigació en repetir aquella acrobàcia amb nous elements, de diferent resistència o equilibri. I també cal donar-li una forma que permeti lluir el domini de la disciplina sense cansar l'espectador i amb un discurs dramatúrgic (sovint sense paraules, alguns cops amb una música que s'interpreta en directe, acoblant-se als ritmes del risc del moment) que desenvolupi una idea, un conte, un pom d'emocions. Els espectacles de circ demanem molta paciència, cocció lenta. Per això, Fira Trapezi demana temps, per ajudar a créixer el sector a Catalunya i que reforci estabilitat als circuïts per desplaçar-los per l'estat espanyol i a la resta del mercat internacional. Amb la humilitat del que se li cau un bitlla en un joc malabar. Amb l'enteresa del que sap que en la seva insistència hi ha un fet teatral que magnetitza l'espectador. Sigui un expert en disciplines o sigui el que es deixa capturar per un exercici golafre, pescat al vol.La capacitat de connectar augmenta si té una segona veu amb ressò humorístic o si és fiable l'enteresa de l'intèrpret. Cadascú amb el seu color, fins a construir un arc de Sant Martí complet. Espectacle complert. En aquesta Fira Trapezi hi ha espectacles que comencen a rodar com el Flou Papagayo de Mumusic Circus, una companyia que fa un pas ambiciós més en direcció al circ de l'equilibri, superant el joc de verticals i joc de dos personatges. Ara en són tres. I l'equilibri pot estar agafat pels pèls...(!) O rodant amb patins. Mantenen el gust per la pausa, la connexió amb el públic i aquella veu segura que canta i balla. Envà és un altre espectacle que porta prop d'un any amb el cartell de working progress. Si Joan Català va trobar el filó de l'acrobàcia més orgànica (amb un pal a Pelat o amb unes cordes i una parella (Menar), ara són els artistes Amer i Àfrica els que desplacen el seu mà a mà en estructures fetes amb bales de palla. Just fa un any que els Barlou van presentar un primer esquitx del seu espectacle després d'una residència. Ara s'estrena amb la garantia d'haver-lo experimentat (amb aquell humor divertidament patètic que se suma a l'acrobàcia): Set up. Adrian Schvarzstein (autor d'espectacles icònics com Circus Klézmer o Kamchàtka, però també Call me, Maria) s'atreveix a versionar el Josafat de Prudenci Bertrana en clau de circ. L'espectacle d'un home corpulent i d'una nena fina, i el seu amor impossible. Fins i tot, els dos clowns imprevisibles (Toti Toronell i Pere Hosta) fan una nova aproximació al seu món de patacada, la caiguda és lenta, com la d'un cargol (Escargots) , en tot cas, amb un gust per Monty Phyton, preciosament surrealista. Són només algun s exemples. La cartellera treu fum. El xup-xup ja caldeja a Reus. Fira Trapezi engega motors dijous i escamparà, més que mai, els artistes per tota la ciutat. Jordi Bordes