El director Dimitris Papaioannou segella un camí entre les arts visuals i la coreografia. Com ja va fer amb la sorprenent The great tamer (amb un fil dramatúrgic que ajudava a imaginar el dolororós viatge de la immigració) dota de movment quadres icònics de Botticelli (El naixement de Venus o la figura de Madonna amb fill, tant plasmada pel pintor), de Picasso (la mirada perduda de la dona omplint una galleda d’aigua recorda la pintura contemplativa de l’època blava, per exemple o la introducció del brau com a tema picassià), de Magritte (amb els éssers amb un globus petit en comptes de rostre). El treball de Papaioannou ve carregat d’una radicalitat amb els cossos, amb un moviment depurat i una simbologia molt profunda (l’aigua, deia en la roda de premsa representa el feminisme i suposa una pacificació de les formes més virils: per aixòi el brau es pacifica en beure aigua).

El surrealisme és un moviment literari i artístic d’origen europeu que proclama la importància del món del somnis i de l’inconscient i que pretén expressar el funcionament real del pensament. Ara, el director grec hi fa tota una aproximació amb una peça que evoca somnis estranys, impossibles, que no guardden una relació visible. Com els somnis, són restes del subconscient que afloren en les hores de son. I que tant poder aportar inquietud com una sorpresa divertida. Són sempre intrigants personatges que afolren sobre un univers buit, aparentment ordenat que posa en qüestió l’espiritualitat, el temps, l’espai, les relacions humanes. L’espectador entra en una contemplació confusa i reordena quadres i accions per donar sentit al trencaclosques. Això pot descarregar de responsabilitat al dramaturg però sense les suficients pistes per poder interpretar el somni, la peça pot acabar sent un seguit de quadres plasmats des d’un preciosisme escènic. I sobta que, en un any de pandèmies i d’una situació límit mundial un artista renuncii a la seva capactat de transmetre u espai de denúncia o, si es vol, de conciliació. Els somnis s’acaben foent i només en queda el quadre, el record que fa salts incomprensiblement. Però, avui, cal que l’art obri preguntes, no que es limiti a ser vist. Que es creui una línia que vincula Botticelli amb el surrealisme o que no s’aprofitin imatges icòniques de Dalí (per exemple) traça una voluntat dramatúrgica de Papaioannou. Seia magnific que es pogu´s veure i comprendre.