Un Mestre de Cerimònies rep amb les seves plomes i una barba blava color Unió Europea al públic, entre enriolat i cómplice. Se’ls convoca perquè actors i personatges amb sexualitat complementàries a la “normativa” heterosexual puguin parlar d’altres coses, que els hi preocupa més enllà del seu jo. Una decisió valenta i, que permetria pasar de pantalla de tots els espectacles (puntuals, però que no superen aquesta faceta) que es realitzen en aquest camp.

Del darrere de les cortines (un making off en aquell espai deu ser digne del camarot dels germans Marx) van apareixent els diferents personatges. Tenen una gran necessitat a explicar-se, a reivindicar-se, a empoderar-se, amb les seves contradiccions. Això és el que transmet al cabaret de petardeo d’arrencada una vida, una intensitat del qui es representa a sí mateix. Ho fan amb les gales que més els agraden. Des de la forma que necessiten utilitzar, amb l’ajuda de públic (tot i que els gravi, tot i que potser surti fora a atendre una trucada o quisapquè) i la paciència dels propis companys de repartiment. Que també ho són de vida. Ells es defineixen com a una familia adoptiva, la que la vida un mateix decideix pertànyer, més enllà de la original, de la que la sort et destina.

En aquest quadre, que va tenyint-se de drama, de lluita, de tragedia (fins a emocionar) hi ha una visió de la vivència sexual i identitària dolorosa. A diferència de Trans (més enllà) de Didier Ruiz, en què dominava la valentia d’haver pres el pas a reconèixer-se diferent de la normativa, a Tránsitos hi sura el dolor d’aquesta decisió, la crueltat, les conseqüències de la decisió. Una veritat que desperta i fereix i alhora atorga un valor als protagonistes. Certament, tal i com es reclama des de la tribuna del meeting al Partido de Izquierda Readical (PIR) incloure una persona que combat el sexe binari és com qui tria un color de la paleta que vol exterioritzar aquesta força política. Però té una pàtina superficial que implica debat en el grup LGTBI i no arriba a proposar res més enllà, de ser propositiu per a la comunitat sobre l’habitatge, el canvi climàtic o els bancs dels parcs. Només es un cromo “adequat” (“convenient”) a una llista parlamentària.

I sí, la familia del repartiment no pot evitar escapar-se del “seu” tema. Que és el de tots. Guillem Clua ha construir el díptic Smiley , Una història d’amor i Smiley, després de l’amor (en què dona claus en to de comèdia romántica) sobre l’homosexualitat. Aprofita instants d’a part per informar al públic hetero argot o situacions puntuals d’aquest col·lectiu. Potser l’equip de Tránsitos podria aprofitar la fórmula per a fer denúncia com dards de punta fina i deixar que una altra trama esdevingui. El quadre resultant no ignora o arracona el cis heterosexual tot i que el pugui caracteritzar com un col·lectiu feixista en l’inici de cabaret. Perquè la humanitat (la demostració d’estima del pare) redimeix i reconcilia opcions, aparentment antagòniques, però que es bo aprendre a dir-ne que són, símplement, diferents.

L’espectacle fa un necessari viatge a l’infern des de la pinta més frívola i despreocupada. Arriba al moll de l’os, a identitficar l’estigmatització, plantejant una paradoxa d’un transvestit que s’ha implantat els pits que desitja i que, té por del cáncer de próstata i l’acaba afectant, cruel destí, allò que l’identificava (el cáncer de pit no és exclussiu de es dones, per bé que sigui majoritari). El resultat és que, aquella prole amb qui difícilment sortiries de festa, acaba convertint-se amb el grup que sí convidaries a casa a fer un café i escoltar-los. Imprescindible trànsit.