SiNOPSi
ARTICLE
«Entrevista al coreògraf britànic Andreas Constantinou» | Por Clàudia Brufau
Són exploradors de llenguatges escènics. L’any passat van formar part de la plataforma de dansa europeaAerowaves que organitza el festival itinerant Spring Forward. Vaig poder veureWOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, iStaying Alive,de Jasna L. Vinovrski-Public in Privatea Pilsen (República Txeca), on es va instal·lar la plataforma tres dies durant l’abril del 2016. Els temes que aborden tenen poc o res a veure; la primera peça tracta sobre la masculinitat des de la perpectiva de les dones, i la segona sobre el paper de la burocràcia en els moviments migratoris. Però, les dues propostes utilitzen l’humor amb molta intel·ligència i ens atrapen en un estira-i-arronsa entre paraules i movimentper fer aflorar unsllenguatgesartístics virtuosament híbrids. WOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, a la sala MAC, Mercat de les Flora, l’1 d’abril, a les 19h. Intèrprets: Sofia Karlsson, Hilde I Sandvold, Sarah Armstrong, Daniel Mariblanca. Desafia els estereotips dels gèneres i abraça l’immens espectre que hi ha entre els dos gèneres (el que en anglès podríem dir queerness) , i des de tots els punts de vista possibles. Andreas Constantinou és un coreògraf, director i performer que ha presentat els seus espectacles i performances en teatres, galeries i festivals d’arreu d’Europa i Àsia des del 2003. Format al Conservatori del Trinity Laban a Londres, des de que es va graduar ha col·laborat amb companyies i artistes com Kitt Johnsons X-act, PunchDrunk Theatrical Experiences, Athina Vahla o CandoCo Dance Company. L’Andreas també s’ha dedicat a laa docència de les arts escèniques a Islàndia i al Regne Unit. Actualment, la seva companyia HIMHERANDIT Productions és resident a Bora Bora–Dance and Visual Theatre, a Aarhus (Dinamarca). Abans d’aterrar a Barcelona pel cicle TRANSaccions, he entrevistat a l’Andreas Constantinou per skype. Clàudia Brufau: Com vas arribar a la dansa? Andreas Constantinou: Sempre vaig saber que volia formar part del món de les arts. Era un individu jove molt creatiu, i abans de començar a ballar vaig estudiar teatre i música. M’encantava la música però m’identificava més amb el teatre. Tot i així, vaig trobar a faltar el moviment, per tant, això em va portar a centrar-me amb la dansa. A més, quan als 17 anys vaig veure una peça molt antiga de la Martha Graham, Lamentation, me’n vaig adonar immediatament que el què volia fer era físic i expressiu. Em va atreure moltísssim. CB: El nom de la teva companyia, HIMHERANDIT Productions, és una declaració d’intencions: “him-her-and-it”. AC: La vaig fundar fa quinze anys (2003), llavors ja treballava els temes que toco ara, però no n’era del tot conscient, el nom em va sortir sense pensar-hi gaire. La idea de treballar sobre el gènere va sorgir a finals del 2012, després d’haver vist alguns espectacles que tractaven sobre la masculinitat, em van molestar, perquè cap em representava a mi. No abordaven el gènere queer, ni la masculinitat queer. Només parlaven de la masculinitat des d’uns esteroptips molt convencionals, el que em van fer pensar: “No fotem! Si hem de parlar de gènere hem de fer-ho d’una manera més àmplia”. Així que a principis del 2013 vaig arrencar el meu projecte de sis anys, GENDERhouse, i vaig estrenar MANhouse. CB: Per aquest projecte estàs fent recerca, què busques i com l’organitzes? AC: Estructuro la meva recerca en un sistema binari i de fora cap endins. Així que, bàsicament, he passat dos anys indagant en subjectes masculins i els altres dos en femenins. L’últim parell d’anys d’aquest projecte em centro en els subjectes “de l’entremig”. En el cas del subjectes masculines vaig crear MANhouse amb un home queer i un d’heteresexual, des d’una perspectiva masculina. I per altra banda, a WOMANhouse preguntava a unes dones què era la masculinitat des del seu punt de vista i si un gènere i l’altre estaven realment separats. Jo treballo bàsicament amb la gent, perquè m’interessen, com intento saber què passa en la societat. He fet recerca en diferents nivells. Per exemple, en el cas de MANhouse vaig entrevistar a seixanta homes, i vaig procurar que fos prou divers (homes homosexuals, homes de més de seixanta anys, homes més joves de vint-i-cinc, homes que no fossin danesos). Els hi faig preguntes sense caure en el format d’entrevista, sinó que intento que sigui una conversa. Però, tot això és material de recurs per aprofundir. Dins d’aquest projecte global, també desenvolupo tallers com “TalkingGenders” amb gent jove. El que faig és traslladar aquestes qüestions als adolescents i joves d’entre 16 i 25 anys. A partir del que parlem, ells creen obres d’art visuals. I a finals del 2017 faré el mateix amb gent gran. És a dir, també em pregunto quin paper juga l’edat en la concepció del gènere. Intento endinsar-me en diferents aspectes per investigar-ho. CB: Les accions físiques, el moviment i les paraules estan en tensió en WOMENhouse, aquest efecte l’has creat a propòsit? AC: Un dels meus objectius amb GENDERhouse és –que és molt ambiciós hi hauria de dedicar-m’hi deu anys i no sis– desenvolupar un llenguatge artístic per debatre sobre el gènere, per tal que no depengui de les paraules. És a dir, podem parlar de gènere d’una altra manera? Perquè les paraules et poden limitar molt i quan es tracta de gènere, la llengua pot ser una presó. Quan n’ets testimoni, ho entens diferent. L’any passat vam presentar WOMANhouse a Zuric i un espectador em va dir que havia estat una molt bona experiència, perquè la funció li havia fet sentir un gènere diferent al seu. Avui en dia donem per sentat molts conceptes, perquè confiem massa en les nostres paraules. CB: Vaig riure molt amb WOMENhouse, tens tendència a utilitzar l’humor? AC: No sempre utilitzo l’humor. En aquesta peça tenia molt clar que havia de ser còmica al principi, perquè volia trencar estereotips i crec que per fer-ho hem de ser capaços de riure. Si podem riure junts també podem plorar plegats. Per tant, això era part de l’essència d’aquesta performance. CB: Com has arribat a ser artista resident de Bora-Bora, a Aarhus? AC: No vaig venir directament del Regne Unit, abans vaig viure a Islàndia on aprecien l’art d’una altra manera, de fet m’havia sortit una oportunitat de feina. Llavors vaig anar a parar a Dinamarca, per un tema persnal, i després de treballar a consciència ara estic en una bona posició. Em sento afortunat perquè aquí (Dinamarca) hi ha suport per desenvolupar aquest tipus de treball, cosa que no ho hauria trobat a Londres. CB: Creus que a Londres no podries haver desenvolupat aquesta línia de treball? AC: El consell de les arts de Dinamarca i el teatre on som residents, Bora Bora, ha invertit moltíssim en la meva companyia i el meu projecte. Perquè valoren el tema que tracto i donen suport a la naturalesa experimental del treball i el fet que sobrepassi els límits d’allò preesteblert. Properament HIMHERANDIT Productions estrenarà WoMAN & WOMAN amb el performer català Daniel Mariblanca a Bora-Bora, del 26 al 30 d’abril.
«Entrevista a la coreògrafa i performer croata Jasna L. Vinovrski» | Por Clàudia Brufau
Són exploradors de llenguatges escènics. L’any passat van formar part de la plataforma de dansa europea Aerowaves que organitza el festival itinerant Spring Forward. Vaig poder veure WOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, i Staying Alive, de Jasna L. Vinovrski-Public in Private a Pilsen (República Txeca), on es va instal·lar la plataforma tres dies durant l’abril del 2016. Els temes que aborden tenen poc o res a veure; la primera peça tracta sobre la masculinitat des de la perpectiva de les dones, i la segona sobre el paper de la burocràcia en els moviments migratoris. Però, les dues propostes utilitzen l’humor amb molta intel·ligència i ens atrapen en un estira-i-arronsa entre paraules i moviment per fer aflorar uns llenguatges artístics virtuosament híbrids. Abans d’aterrar a Barcelona pel TRANSaccions, he entrevistat a l’Andreas Constantinou i la Jasna L. Vinovrski per skype. Staying Alive, de Jasna L. Vinovrski-Public in Private, a la sala Pina Bausch, Mercat de les Flors, el 23 de març, a les 20h. WOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, a la sala MAC, Mercat de les Flora, l’1 d’abril, a les 19h. ... La Jasna L. Vinovrski és una coreògrafa i performer croata establerta a Berlín des de fa nou anys. Actualment, junt amb Clément Layes codirigeix la companyia Public in Private. Ella va emigrar de Croàcia el 1993, en part fugint de la guerra i en part per continuar la seva formació en dansa. La Jasna ha mantingut el contacte amb l’escena de Zagreb, la seva ciutat natal. Tot just començar la conversa li pregunto sobre el sector de la dansa a Zagreb i a Berlín. El discurs de les comunitats artístiques d’aquestes dues ciutats l’han influït molt. Abans de la guerra, als anys vuitanta, malgrat no ser una gran ciutat a Zagreb la dansa contemporània gaudia de molt bona salut. Em menciona grans noms de l’escena belga que van passar per festivals de la ciutat croata, com Ian Fabre i m’explica que recorda amb nitidesa companyies catalanes com la Fura dels Baus o Lanònima Imperial. Staying Alive, l’espectacle que presentarà a Barcelona tracta sobre un aspecte molt concret de la migració. Arrenco l’entrevista preguntant per quan va emigrar del seu país. Clàudia Brufau: He vist que vas estudiar a la Folkwang Schule, d’Essen. Com i quan hi vas anar a parar? Jasna L. Vinovrski: Vaig marxar de Zagreb el 1993 durant la guerra per audicionar en diferents escoles d’Holanda, del Regne Unit, però totes eren força cares. Així que, com que la Folkwang d’Essen és una universitat pública i té bona reputació, semblava una bona opció. He de dir que no estava gaire familiaritzada amb l’obra de Pina Bausch. L’escola es centrava més en la dansa moderna, més que en la contemporània, per tant, per a mi era anar cap endarrrera. Però, en realitat va ser una exploració molt interessant: allí vaig descobrir la dansa-teatre, l’obra de Bausch o Susanne Linke. És una experiència que em segueix marcant. CB: Quin viatge artístic has fet des de que vas deixar Essen fins ara? JLV: Em vaig embarcar en treballs més físics i també vaig explorar mons més conceptuals, la qual cosa m’ha portat a concebre la dansa i la coreografia des de punts de vista molt diferents. Sense mostrar aquesta diversitat d’influències de manera òbvia he intentat construir un pont, d’aquesta manera he acabat creant a cavall del moviment i la llengua. CB: Com treballes el moviment i la llengua? JLV: Sempre m’ha interessat utilitzar el moviment i la parla, però no només per la veu, sinó per les paraules. M’agrada aprofundir en la resonància dels mots i com que no són tan ambigus puc anar al gra amb les qüestions que vull abordar. Crec que d’alguna manera acabo topant amb aspectes polítics, tot i que la meva intenció no sigui la de posar l’accent sobre temes polítics. Intento centrar-me en el que realment m’interessa i tractar-ho amb les eines que m’aporten la llengua i el moviment. CB: En alguns casos has estat molt literal amb l’ús del llenguatge verbal? JLV: Sí, una de les peces que he creat la vaig titular Modal verbs, perquè tot i que sempre s’ha dit que els modals són buits de contingut, no és cert. A partir de la cita de Giorgio Agamben que diu: “Els verbs modals són les maneres de ser mitjançant les quals l’Ésser viu la seva vida”, he indagat en com els verbs modals modulen la nostra manera de pensar i comportar-nos. CB: El 2013 el projecte Migrant Bodies va encarregar a 16 artistes que creéssin peces a partir de la idea de la migració. Staying Alive és fruit d’aquest projecte. Per què creus que et van convidar a participar-hi? JLV: Vaig emigrar de Croàcia el 1993. Com moltes altres persones provinents dels Balcans vam viure la selecció dels perfils dels refugiats que podien entrar i els que no. Les institucions que formaven part d’aquest projecte els interessava veure com afrontaria aquest tema sabent pel què havia passat. I precisament, el 2013 la crisi humantària ja era latent, però bona part d’Europa no n’era conscient menys Itàlia perquè és el port d’entrada per a molts refugiats. Quan em van encarregar aquesta peça sobre la migració, en principi era un tema massa recent per a mi i que encara em removia molt. A més, encara no tenia la distància per reflecionar-hi i per això m’hi vaig llençar. Vaig decidir centrar-me en els procediments jurídics i com les migracions són regulades per la burocràcia. El fluxe del moviment a Europa, des dels refugiats, passant pels animals als béns materials estan gestionats per buròcrates, per això en la meva peça, cos i coreografia estan tan restringits/delimitats. A més, les peces que havia fet fins aleshores posaven l’accent sobre les problemàtiques dels artistes i la paperassa. En particular m’havia fixat amb les dones que es dediqueen a la dansa (coreògrafes i ballarines) i els procediments burocràtics. Això ve de la meva pròpia experiència; no vaig tenir el luxe de poder escollir on volia estudiar, ja que necessitava una visa i mitjans econòmics per poder sostenir-me. També he hagut i continuo havent de portar a terme procediments burocràtics extrems quan presento un projecte. Sovint en les biografies dels ballarins o performers no hi consta que la seva trajectòria ha estat condicionada pels països i l’educació als quals no han pogut accedir. Volia explorar les restricions o limitacions d’aquest tipus a Staying Alive. CB: Has abordat el tema de les fronteres en altres peces? Vaig crear un solo per una ballarina filipina que vaig titular Which club?, perquè a Occident sovint les dones filipines són vistes com a prostitutes i volia treballar amb una ballarina filipina, l'Unita Gay, que visqués en la realitat europea. En aquest cas tractava sobre les fronteres i com creuar-les. JLV: Afrontes temes molt complexes, però Staying Alive és una performance força còmica. Et vas proposar fer riure o utilitzar l’humor quan vas crear aquesta peça? JLV: L’humor en situacions tan tràgiques és una eina per abordar-les i permetre que la gent reflexioni sense pressionar-los amb discursos moralitzadors. Amb l’humor puc penetrar temes durs i desplegar diferents capes de comprensió o recepció del que genero en la performance. CB: El personatge que encarnes a Staying Alive és una buròcrata molt amable. Què intentes provocar? JLV: El que m’agrada de la performance com a gènere escènic és que el performer és a l’ara i aquí amb el públic. La meva feina és fer d’amfitriona, una buròcrata que dóna la benvinguda i convida a entrar al públic. Porto un vestit molt “constret” (en anglès la Jasna fa servir “constrained” i remarca molt aquest adjectiu), la roba transmet l’estat i l’ofici del personatge. De fet, la coreografia que marco també és extremadament “constreta” en termes d’espai i moviments, fins i tot em poso en situacions en les que ho accentuo més encara. A més, al llarg de la peça intento que el públic esdevingui una comunitat, tot adreçant-me a cadascun d’ells, per aquest motiu a l’acabar també acompanyo a tothom fora de la sala. No és necessari que el públic participi de manera directa, però els espectadors tenen una gran influència en la meva performance.
«Entrevista amb Marc Olivé i Gaston Core» | Por Aída Pallarès
El Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima acolliran, del 9 de març al 9 d'abril, un cicle sobre temàtiques trans. N'hem parlat amb els seus programadors, Marc Olivé i Gaston Core. Aída Pallarès: Per què TRANSaccions? En quin moment us trobeu i digueu: “ho hem de fer”?Marc Olivé: El cicle neix d’un pensament bastant senzill: Una de les tasques d’un equipament públic ha de ser escoltar les coses que passen a la societat. Veure què passa, donar visibilitat i un cop s’ha cobert aquesta necessitat, desaparèixer i tornar a reformular-nos. Són coses que hi ha a l’ambient i treballen artistes que ens interessen i vam pensar que era el moment de donar-hi visibilitat. També perquè, tot i que posem molt l’accent en el TRANS, el nom del cicle vol dir anar més enllà de l’acció performativa. És una resposta a un seguit d’artistes que tracten tots aquests temes.Creieu que encara hi ha certs prejudicis envers la performance?Gaston Core: Crec que hi ha un moment de teatre post dramàtic on totes les disciplines es barregen molt i els llenguatges es barregen molt. I separar el concepte de perfomatiu del que és dansa contemporània també és una mica estrany. Allò performatiu també té a veure amb una relació amb el públic, no només amb una categoria estancada de tipus de teatre. El que passa és que hi ha processos més acabats o més inclusius amb diferents tipus de públics que altres més oberts o pensats com a procés d’investigació i desenvolupament.M.O: També depèn del context on es presenten aquestes obres, el concepte ‘performatiu’ tindrà un significat o un altre. Dintre d’una ciutat com Barcelona, crec que el que presentem, tothom, i la gent jove sobretot, té aquests codis molt assimilats. Ja no és tant la performance entesa com als anys 80 sinó una manera de treballar el cos a l’escena i la relació amb el públic. El prejudici crec que és més genèric. G.C: Jo, particularment, crec que és més un prejudici envers un tipus de performance o de presentació pública que potser a vegades és molt autoreferencial. Però després la performance també és una manera de relacionar-se amb el públic, amb la convenció i la ficció i la no ficció. A.P: Molts d’aquests espectacles obliguen al públic a interactuar, canviar el seu rol?M.O: Crec que al públic no li hem d’exigir res. Ja ve a l’espai escènic i això ja és un compromís envers la societat i l’art. També els artistes demostren tenir un gran compromís. Avui en dia fer qualsevol esdeveniment artístic suposa tenir un gran compromís amb la societat i el desenvolupament de les arts. Si l’obra exigeix una interacció, com a moltes del cicle, sortirà qui vulgui. Hi ha gent que se sent més participativa, però això no vol dir que la persona que ho està mirant sigui menys. Vol dir que la seva aproximació és diferent. Però per mi el nivell d’implicació és el mateix en els dos casos.G.C: Totalment d’acord amb en Marc. Crec que més que exigir-li, el fet d’assistir a un espectacle teatral ja exigeix un cert compromís amb una certa convenció i uns certs codis. Més que exigir o no al públic una actitud o una altra, crec que més aviat no podem oblidar-nos d’ell. No podem oblidar-nos de la mirada del públic i com ajudar-lo perquè llegeixi una sèrie de discursos i de codis. A.P: Ens hem oblidat del públic?G.C: Crec que en moltes ocasions sí. L’artista i el programador no tenim en compte quina és la lectura que pot fer el públic. I no podem oblidar la mirada de l’altre, perquè estem construint una mirada també. Estem fent una arquitectura de la mirada de l’altre. I a vegades treballem sobre nosaltres mateixos, els nostres materials i el circuit en el qual ens movem i ens allunyem. I es genera una exigència perquè sentim que el públic no entra en el joc, però el públic no hi entra perquè no sabem plantejar les regles del joc d’un públic més general. A.P: I aquest cicle a quin públic està dirigit? M.O: Crec que la majoria dels artistes que formen part del cicle, utilitzen uns codis molt actuals i la gent jove els té completament incorporats. El problema no és tant entendre l’obra, com dir “això és per tu i per tu” i cal que sàpiguen que això també és per ells. La clau és comunicar-ho bé, que els arribi. Jo hi confio i tant de bo vingués gent de 20, de 18 anys o fins i tot gent més jove. Ja sé que tothom quan ho pregunteu diu “és per tothom” però jo crec que es tracta de fer arribar aquesta informació i com fem entendre que algú s’hi pot interessar. Tothom té amics i coneguts que poden haver passat per circumstàncies que es tracten en aquest cicle. El cicle obre finestres i proposa preguntes però d’una manera agradable.A.P: La Ribot, Ivo Dimchev, Jonathan Barrows… molts d’aquests artistes ja han passat per la ciutat però els veiem poc. M.O Sí, i de fet un dels objectius del cicle és normalitzar aquest tipus de propostes. A.P: Sí, però és un cicle, és efímer. No forma part de la programació regular. M.O: És un cicle per intentar-hi donar un context. La intenció és que cada cop més aquesta programació de cicles vagi caient dins la programació regular. La Sónia Gómez la teníem al Sâlmon i després va passar a la programació, amb l’Aimar Pérez Galí passarà el mateix… Potser ens hem d’arriscar més...G.C: També és veritat que el Mercat té una posició tan central que és molt difícil respondre a tots els programes, artistes i compromisos. És un epicentre complicat de gestionar. El que em sembla interessat és que treballin amb una sala independent com la Hiroshima que té una altra realitat, estructura i lògica i durant l’any pot oferir una programació estable més en una altra línia. Així el cicle visibilitza uns artistes i un espai que aposta per aquests artistes.M.O: També és una manera d’afavorir la contaminació de públics.
