Trans (més enllà)

Amb molta honestedat i coratge, cinc persones pugen a escena per explicar el seu difícil i dolorós trànsit cap al seu veritable ‘jo’. Van néixer amb un cos en què no es reconeixien i van emprendre el camí del canvi, superant incomprensions i rebutjos. Ho expliquen amb una naturalitat i una veritat que empatitza a l'instant amb el públic. El director i creador, Didier Ruiz, va concebre la peça a partir d'entrevistes amb ells i fuig de les arestes més morboses i punxegudes per embastar un relat sincer, respectuós i sensible. Tots van superar mil i una barreres per no veure's atrapats en una identitat aliena.Entre els encerts de l'espectacle, estrenat el 2018 amb set intèrprets, hi ha la selecció dels protagonistes, de diferents edats, gèneres, ocupacions (estilista, jubilada, cineasta...) i condició social. Uns van fer el trànsit als 20 anys; uns altres als 60; uns van patir més marginació que altres... A la peça apareixen tres homes que van néixer dones, una transició que per manca de referents està molt més estigmatitzada que la inversa. Molt més visibilitzat ha estat el trànsit d'home a dona, doncs hi van contribuir artistes com Bibiana Fernández, pel·lícules (algunes d'Almodóvar) i obres (Raphaëlle).  El plantejament és molt senzill: els intèrprets i les seves paraules. Van sortint a l'escenari, predominantment en grups de tres o quatre, i es confessen sense embuts dosificant les intervencions, ja que no es tracta d'actors professionals. Expliquen com van reaccionar al seu procés els seus pares, parelles o l'entorn laboral, i desvetllen tant els rebutjos –pallisses i insults (“què és?”)- com els suports i les acceptacions. També parlen de les seves ‘reformes’, i en el combat personal i contra el món, despullen els seus sentiments més íntims amb absoluta franquesa, com quan Ian de la Rosa, abans Rosa, confessa: “A mi m'hauria agradat ser un tio amb barba i pits, però no he pogut”. Després de cinc anys de recorregut per diferents països, al FITT de Tarragona van anunciar la seva última funció. Tenen altres projectes de vida, com el de Ian de la Rosa d'estrenar la seva òpera prima. Cal agrair-los la seva valentia per haver contribuït a enderrocar prejudicis i estigmes; a acceptar les diferències i normalitzar la transsexualitat. Se'n van amb la felicitat d'haver emocionat les platees i d'haver trobat el seu lloc al món.

La visibilitat del col·lectiu trans ha anat en augment aquests últims anys però, massa sovint, sense que això es tradueixi en una major comprensió o en una disminució dels tòpics que pateixen les persones que no s’identifiquen amb el cos amb què han nascut o amb el gènere que la societat els ha atribuït. Trencar estereotips és l’objectiu de Trans, l’espectacle de la Compagnie des Hommes que es va estrenar el 2018 i que, de de llavors, ha tingut una intensa vida a teatres i festivals de tot el món. L’espectacle de Didier Ruiz porta l’aclaridor subtítol de Més Enllà perquè precisament el que vol es anar més enllà del fet en qüestió per plantejar tot el que hi ha darrera del trànsit, entès no només com una opció personal sinó també com una decisió amb nombroses connotacions col·lectives. Damunt l’escenari, cinc persones que en el seu moment van decidir transitar i que, amb una sinceritat brutal —o, si més no, amb una total aparença de sinceritat— expliquen la seva vivència. Un conductor de bus, una estilista, un cinesta... Persones allunyades de la imatge que sovint associem al col·lectiu compareixen davant dels espectadors per explicar que tot plegat no és tan senzill com sembla i que, al cap i a la fi, trans és un concepte molt relatiu. Encara que al director no li agradi dir que Trans és una peça de teatre documental, l’etiqueta li escau a la perfecció, pel que fa al fons però també pel que toca a la forma. La proposta és complicadament senzilla. Formalment, es basa en fer aparèixer els i les protagonistes a monologar sobre la seva vida, dosificant les intervencions i embolcallant-les amb un mínim moviment en un espai escènic extremadament simple. Un context que contrasta amb la immensa consecució que suposa agafar cinc persones sense experiència escènica i convertir-los en actors i actrius capaços de despullar-se metafòricament a l’escenari parlant en primera persona d'un tema íntim i vivencial. No costa gaire vaticinar que el treball per arribar fins a l’escenari ha estat intens i potser fins i tot complicat. El resultat, però, s’ho val. Encara que sigui a petita escala —el teatre no es, malauradament un fenomen de masses— Trans és d’aquelles propostes que canvia la realitat en la que vivien la majoria dels espectadors abans d’entrar al teatre.

Didier Ruiz és un artista de la veritat. Trasllada a escena testimonis reals, que s'expressen amb les seves paraules i esquitxen d'emoció al públic, fins a fer-lo aplaudir com a signe de solidaritat. Ho va fer amb la crua mirada dels adolescents a 2015 com a possibilitat, per exemple. L'any passat, va presentar la producció número 30 (Dale recuerdos XXX) sobre la vellesa. Ahir va estrenar el que pot ser una altra sèrie reveladora sobre el món de la transsexualitat. Torna a ser un cant en primera persona, que descobreix, gràcies a la generositat i franquesa dels testimonis, una vida de decisions a la contra de la societat que els ha alliberat, els ha permès trobar la pau. Per això, davant de la situació marginal, insultant o violenta, acaben vencent les escenes de llum, d'esperança, de somriure. De vida. El dispositiu és ben senzill. Anar construint un relat a partir de capítols que són coincidents entre els testimonis (des de quan es descobreixen diferents al que dicta el seu cos; com es revelen públicament; quina és la reacció de l'entorn familiar o laboral; quin és el seu dia a dia, avui). La radicalitat de la vida aporta la tensió i la intenció. Ruiz en té prou en aconseguir que condensin el seu relat, sense arribar a memoritzar-lo. Situant-lo en l'espai per a fer-lo més punyent, trencant la quarta paret... o esmicolant-la. El tema es tracta frontalment, sense subterfugis, fugues o narracions laterals. És la manera d'entendre la responsabilitat de traslladar la veritat, deixant alguns punts de descans amb els que els intèrprets (actors no professionals) puguin descansar, i els espectadors vagin amarant-se de la realitat que segurament ignoraven. Els testimonis obliguen a fer una revisió personal. A formular-se preguntes incòmodes sobre com s'entén la sexualitat i sobre com s'accepta la diferència. Tots estem en trànsit, contínuament, confirmant o negant les hipòtesi i construint-nos com a persones. El que redimeix és que tota acció amb consciència porta un creixement, un pas més cap a la felicitat i l'acceptació dels límits d'un mateix. A una pau interior que esclata de mil colors i un ampli somriure.