Oriol Broggi va portar l’any passat a la Biblioteca de Catalunya la traducció de Cristina Genevat de l’obra de Wajdi Mouawad Tots Ocells, en plena notorietat del conflicte entre Israel i Palestina. Allà l’escena es tacava de projeccions, gravacions i emissions en directe, i efectes visuals generant una proposta immersiva francament premiable. Ara, per tot Catalunya, la gira de Tots Ocells regala platees plenes del mateix teatre viu que va fascinar Barcelona, a una italiana que ha revisat les composicions visuals i en un context sociopolític que encara recalca l’actualitat de les paraules de Mouawad. Es tracta d’una proposta de gran format, amb un important desplegament tècnic i un elenc de primera seleccionat amb cura perquè la notorietat i l’excel·lència meravellin.

Parlem, però, d’un tema tan vell i alhora tan candent que s’impregna com qui assenyala certa culpabilitat en espectadors i espectadores. És una sensació estranya, la de sentir-ho tan a prop, i al mateix temps notar que la visceralitat que mou els personatges té molt de poètic i molt de comunitats que, per a molts, acaben ressonant alienes. Mouawad dona veu i cossos a una trama absolutament tràgica, i, volent-ho o no, teixeix una història que sona a miratge en un context realista i de vigència flagrant. Tanta intensitat en les interpretacions deixa sense alè, però alimenta al mateix temps el joc poètic que només la ficció trena amb la finesa més gran. Els personatges són idees fetes de carn i ossos; per exemple, les tres generacions d’homes jueus: la que va patir el genocidi, la que sent la responsabilitat nascuda del dolor més present, i la que pretén diferenciar la religió de la identificació. Si es desgrana, és genial quan és possible detectar-hi símbols, com la importància dels sobretítols, per entendre les connotacions lligades als idiomes, com a veritats personals que construeixen la identitat.

Aquest muntatge de Tots ocells és, sense cap mena de dubte una gran obra mestra, que posa totes les cartes en joc. És una peça excel·lent, i excel·lentment executada amb una destresa que ha optat per, davant del risc, fer vibrar la cruesa al ritme de la bellesa. El resultat, una peça que és llarga, és intensa, i és fosca, però en tot moment s’impregna de l’elegància dels ocells que planen un món corromput pels homes que no deixen d’aferrar-se als seus propis melics.