Els falciots (també orenetes i ballesters, em diu l’amic amant de l’ornitologia) són grans aus voladores, però, si per accident, s’aturen al terra no tenen opció d’obrir les ales i tornar a volar. Les seves potes són massa curtes per poder alçar el vol. Wajdi Mouawad es rebolca sovint en el seu drama personal (i l’enfrontament constant de les religions). Com aquestes aus migratòries, prova que els seus joves protagonistes aixequin el vol per sobre dels murs d’una intolerància, forjada més com a identitat pròpia que com a amenaça real. Si a Cels, els personatges de Mouawad combatien com veritables terroristes l’status dels seus pares, ara intenten fugir-hi, però també troben massa resistència. L’amor és ingràvid. El dolor tenalla a terra i condemna al destí més poruc.

Oriol Broggi, amb una aparent senzillesa, trasllada, amb molt bona mesura, la road movie de Mouawad (amb regust a Incendis, Litoral, Boscos). En té prou, pràcticament, amb tres taules que semblen haver sortit del pis de dalt (la Biblioteca de Catalunya) amb aquelles làmpades senyorials de traç ample i arrodonides. El públic, a quatre bandes, contempla el que podria ser una insignificant i alhora monumental història d’amor, però que la sal dels odis i les venjances deixa en carn viva. En aquest Romeu i Julieta la competència no és entre Capulets i Montescos, sinó entre dues cultures que, durant segles, estan enfrontades i no hi ha cap monarca que actuï de jutge.

Sergi Belbel en la comèdia El crèdit resolia l’estaticisme dels dos personatges en una oficina bancària fent que el despatx fos rotatori. La Calòrica, disposava la taula de Fairfly al centre i convidava a fer que els actors s’anessin movent contínuament, per donat d’aire i moviment l’escena trepidant. Són dues fórmules per seguir la conversa des de la veu que diu la rèplica o bé del que l’escolta i hi reacciona. Ara, Broggi, retornant a l’ús de càmeres, permet triar les dues opcions: veure en directe el que escolta la rèplica; o en una pantalla que mostra el costat antagònic, com l’intèrpret exposa la seva cita. De fet, les pantalles juguen amb l’element del sobretítol, també molt significatiu (més pel símbol, que per la comprensió). Mouawad, quan va posar en escena aquest text, va fer que els seus actors parlessin en alemany, àrab, hebreu, anglès i francès. La llengua variava segons les combinacions dels interlocutors. Broggi, honest, ha optat per fer tota la peça en català (excepte una lluminosa excepció) i ensenyar en què parlen a través de la grafia dels subtítols. Manté el criteri de Mouawad en el que, en realitat, els moments de major intensitat se salta el codi de la llengua social per passar a l’original (francès, per Mouawad; sense sobretítols per Broggi) en les escenes claus de confessions.

L’obra, de més de tres hores de durada, és excessiva. Els de La Perla ho saben però no retallen (o no prou). És una opció coherent amb la seva forma d’entendre el teatre, com crepuscular, un vaivé com les ones que descansen a la platja. El públic ho celebra, sobretot, gràcies a un treball actoral immens. A la nòmina habitual de la Perla (Clara Segura, Màrcia Cisteró, Xavier Ruano, Guillem Balart, Marissa Josa, Xavier Boada) s’hi afegeix un sòlid Joan Carreras i, la descoberta de Míriam Moukhles. Ja va sorprendre tothom que la va veure a Nodi, de gossos i malditos. Ara, enamora per la seva intensitat, equilibri i generositat. Com tota la resta, són personatges ferits, que proven de defensar-se, que exposen el tall només molt puntualment i que proven de seguir amb coherència la seva manera de pensar amb la dignitat més gran possible.

Les tragèdies de Mouawad sempre aclaparen, i, alhora, mostren una llum intensa que encega els ulls (l’amor impossible dels dos protagonistes) o algunes excentricitats que provoquen una raresa quasi divertida, fins que s’entén les raons d’aquests comportaments. Tots els personatges carreguen la seva contradicció i proven de conviure-hi, però, sense unes cames fortes que els permetin enlairar-se veuen inútil disposar d’ales. De fet, el seu pes les impedeix recuperar el cel. Són dolors de la història compartida de la humanitat que sembla impossible resoldre per confiar en una entesa de cultures, religions, individus com a companys del planeta. La ingravidesa és un desig dels cossos carregats del pes de la rancúnia.