Tots fem comèdia

El cineasta Joaquim Oristrell ha agafat les primeres 9 maletes que va carregar teatralment a la Sala Muntaner aquesta temporada i ha reconvertit la seva vena cinematogràfica i televisiva en vena escènica, però sense defugir el món que, potser com als dos principals protagonistes d'aquesta comèdia, ha estat també fins ara el seu ofici i la seva vida. (...) No ens enganyem, l'espectacle 'Tots fem comèdia' és una barreja de vodevil, en el bon sentit del terme, i de musical, també en el millor sentit del terme, amb el quals Joaquim Oristrell fa un homenatge a la seva passió: el cinema. Un homenatge que, en certs moments, sembla un rèquiem per un art que trontolla —com el de tota la família de la cultura—, però que és també un acte d'amor cap a la gran pantalla, la del romàntic blanc i negre, i el pati de butaques a la sala fosca. (...) ¿Sorpreses? Totes les que vulgueu i més! Per exemple, el director musical Joan Vives —llarga trajectòria des de Dagoll Dagom a La Cubana, per esmentar només dues marques amb denominació d'origen— en directe, sol a l'escenari, al piano i... debutant —que jo sàpiga— com a cantant en un paper al marge de la trama que es podria dir de mestre de cerimònies.

El cineasta Joaquim Oristrell ha agafat les primeres 9 maletes que va carregar teatralment a la Sala Muntaner aquesta temporada i ha reconvertit la seva vena cinematogràfica i televisiva en vena escènica, però sense defugir el món que, potser com als dos principals protagonistes d'aquesta comèdia, ha estat també fins ara el seu ofici i la seva vida. (...) No ens enganyem, l'espectacle 'Tots fem comèdia' és una barreja de vodevil, en el bon sentit del terme, i de musical, també en el millor sentit del terme, amb el quals Joaquim Oristrell fa un homenatge a la seva passió: el cinema. Un homenatge que, en certs moments, sembla un rèquiem per un art que trontolla —com el de tota la família de la cultura—, però que és també un acte d'amor cap a la gran pantalla, la del romàntic blanc i negre, i el pati de butaques a la sala fosca. (...) ¿Sorpreses? Totes les que vulgueu i més! Per exemple, el director musical Joan Vives —llarga trajectòria des de Dagoll Dagom a La Cubana, per esmentar només dues marques amb denominació d'origen— en directe, sol a l'escenari, al piano i... debutant —que jo sàpiga— com a cantant en un paper al marge de la trama que es podria dir de mestre de cerimònies.

El cineasta Joaquim Oristrell ha agafat les primeres 9 maletes que va carregar teatralment a la Sala Muntaner aquesta temporada i ha reconvertit la seva vena cinematogràfica i televisiva en vena escènica, però sense defugir el món que, potser com als dos principals protagonistes d'aquesta comèdia, ha estat també fins ara el seu ofici i la seva vida. (...) No ens enganyem, l'espectacle 'Tots fem comèdia' és una barreja de vodevil, en el bon sentit del terme, i de musical, també en el millor sentit del terme, amb el quals Joaquim Oristrell fa un homenatge a la seva passió: el cinema. Un homenatge que, en certs moments, sembla un rèquiem per un art que trontolla —com el de tota la família de la cultura—, però que és també un acte d'amor cap a la gran pantalla, la del romàntic blanc i negre, i el pati de butaques a la sala fosca. (...) ¿Sorpreses? Totes les que vulgueu i més! Per exemple, el director musical Joan Vives —llarga trajectòria des de Dagoll Dagom a La Cubana, per esmentar només dues marques amb denominació d'origen— en directe, sol a l'escenari, al piano i... debutant —que jo sàpiga— com a cantant en un paper al marge de la trama que es podria dir de mestre de cerimònies.

Una efectiva però discreta comèdia farcida de cançons que troba el seu punt fort en les carismàtiques interpretacions de Ferran Rañé i el sempre esplèndid Jordi Bosch, i en el força ben resolt espai videogràfic que els  envolta. Tot i així, la prima anècdota argumental de Joaquim Oristrell es queda curta, a l'hora de treura-li partit a l'homenatge cinèfil implìcit en la proposta, i la seva distesa reflexiò sobre el pas del temps i la por a quedar-se fora de sintonia, no passa mai del tòpic agradable. Agradables però menors, resulten també les il·lustracions musicals de Joan Vives, defensades amb voluntarisme pel seu autor, amb més bona voluntat que bons resultats per Nausicaa Bonnín i Peter Vives, i amb còmode prpofessionalitat pel parell de veterans protagonistes del diverttiment.

Una efectiva però discreta comèdia farcida de cançons que troba el seu punt fort en les carismàtiques interpretacions de Ferran Rañé i el sempre esplèndid Jordi Bosch, i en el força ben resolt espai videogràfic que els  envolta. Tot i així, la prima anècdota argumental de Joaquim Oristrell es queda curta, a l'hora de treura-li partit a l'homenatge cinèfil implìcit en la proposta, i la seva distesa reflexiò sobre el pas del temps i la por a quedar-se fora de sintonia, no passa mai del tòpic agradable. Agradables però menors, resulten també les il·lustracions musicals de Joan Vives, defensades amb voluntarisme pel seu autor, amb més bona voluntat que bons resultats per Nausicaa Bonnín i Peter Vives, i amb còmode prpofessionalitat pel parell de veterans protagonistes del diverttiment.

Una efectiva però discreta comèdia farcida de cançons que troba el seu punt fort en les carismàtiques interpretacions de Ferran Rañé i el sempre esplèndid Jordi Bosch, i en el força ben resolt espai videogràfic que els  envolta. Tot i així, la prima anècdota argumental de Joaquim Oristrell es queda curta, a l'hora de treura-li partit a l'homenatge cinèfil implìcit en la proposta, i la seva distesa reflexiò sobre el pas del temps i la por a quedar-se fora de sintonia, no passa mai del tòpic agradable. Agradables però menors, resulten també les il·lustracions musicals de Joan Vives, defensades amb voluntarisme pel seu autor, amb més bona voluntat que bons resultats per Nausicaa Bonnín i Peter Vives, i amb còmode prpofessionalitat pel parell de veterans protagonistes del diverttiment.

Una mirada plena d'humor de Joaquim Oristrell a un món que coneix molt be, el del cinema. Jordi Bosch i Ferran Rañé, ben acompanyats per una polivalent Nausicaa Bonnin i Peter Vives, demostren el seu ofici en aquesta hilarant comèdia, amb tocs amargs. La producció, recolzada en unes ben resoltes projeccions en blanc i negre, té una bona factura encara que recorri a gastats tòpics sobre la indústria.  Les cançons de Joan Vives, interpretades pels actors i per ell mateix, fan més digerible una funció que barreja gèneres. L’obra narra el problema d’un director i un guionista que han caigut en desgràcia arran dels seus últims fracassos. Ningú vol saber res del seu nou projecte i per mantenir el lloc i per aixó intenten convèncer els fills que es facin passar per ells. La trama, amb alguns gags molt aconseguits com el de la gala dels Goya , també incideix en les vampíriques relacions entre pares i fills.

Una mirada plena d'humor de Joaquim Oristrell a un món que coneix molt be, el del cinema. Jordi Bosch i Ferran Rañé, ben acompanyats per una polivalent Nausicaa Bonnin i Peter Vives, demostren el seu ofici en aquesta hilarant comèdia, amb tocs amargs. La producció, recolzada en unes ben resoltes projeccions en blanc i negre, té una bona factura encara que recorri a gastats tòpics sobre la indústria.  Les cançons de Joan Vives, interpretades pels actors i per ell mateix, fan més digerible una funció que barreja gèneres. L’obra narra el problema d’un director i un guionista que han caigut en desgràcia arran dels seus últims fracassos. Ningú vol saber res del seu nou projecte i per mantenir el lloc i per aixó intenten convèncer els fills que es facin passar per ells. La trama, amb alguns gags molt aconseguits com el de la gala dels Goya , també incideix en les vampíriques relacions entre pares i fills.

Una mirada plena d'humor de Joaquim Oristrell a un món que coneix molt be, el del cinema. Jordi Bosch i Ferran Rañé, ben acompanyats per una polivalent Nausicaa Bonnin i Peter Vives, demostren el seu ofici en aquesta hilarant comèdia, amb tocs amargs. La producció, recolzada en unes ben resoltes projeccions en blanc i negre, té una bona factura encara que recorri a gastats tòpics sobre la indústria.  Les cançons de Joan Vives, interpretades pels actors i per ell mateix, fan més digerible una funció que barreja gèneres. L’obra narra el problema d’un director i un guionista que han caigut en desgràcia arran dels seus últims fracassos. Ningú vol saber res del seu nou projecte i per mantenir el lloc i per aixó intenten convèncer els fills que es facin passar per ells. La trama, amb alguns gags molt aconseguits com el de la gala dels Goya , també incideix en les vampíriques relacions entre pares i fills.

(...)D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.(...)

Sensacional comèdia de Joaquim Oristrell ben escandida d’enginy i tendresa, de riures i fiblades de realitat, plena d’elements autoreferencials a la creació escènica (o cinematogràfica), que llisca amb trempera per aspectes entranyables o delicats de la vida, els afanys i el pas del temps. Una obra construïda amb la sòlida complicitat de dos protagonistes d’excepció, Jordi Bosch i Ferran Rañé, i l’arravatadora frescor de Nausicaa Bonnín, una actriu segura i versàtil, pletòrica de creativitat, ben secundada per Peter Vives. Si hi afegim que la comèdia és esquitxada de números musicals creats per Joan Vives, que els acompanya en directe al piano, i ben entonada a duo o en quartet pels mateixos intèrprets, tenim un entreteniment assegurat, que es reforça amb una escenografia filmada en blanc i negre i projectada al fons de gran impacte i funcionalitat.

Una comèdia cinematogràfica divertida, com es pretenia. Dues velles glòries del cinema recorden la seva trajectòria quan ja no els vol ningú. Els reocrds descobriran alegries però també traïcions, punyalades traperes i sorpreses. El que passa després de conviure més de 30 anys en l'èxit i s'ha de baixar de l'esglaó i enfrontar un conflicte generacional. Una escenografia molt enertada i un acompanyament musical molt adient. Les cançons són una altra cosa (coses meves, probablement)...