David Selvas ha construït un dispositiu perfecte. Ha aconseguit que la història d’Arthur Miller vagi caient com una tranquil·la tarda de diumenge en un pati compartit pel veïnat. La nit anterior hi ha hagut tempesta i ha esberlat una pomera tendre, de només cinc anys. Tot i això, la vida sembla plaent en una barri prou adinerat i orgullós del seu treball. En realitat sota la gespa, s’hi entreveu una mena d’herba invasora que grata ànimes i consciències. Vivim en una vetllada tranquil·la als Estats Units, acabada la guerra, un conflicte que ha deixat diferents marques en els cossos i la moral dels protagonistes. En aquesta plaent lectura de diaris (procurant no empipar-se de la política), emergeix un fantasma que creix més que la pomera i fa que la tempesta esdevingui en l’interior d’aquesta família.

La màquina roda sense grinyolar, ben greixada, gràcies a un text que va destapant les ombres que hi ha en cada personatge i a unes interpretacions que van adaptant l’evolució de la trama com si fos la primera lectura. En aquest sentit, és un plaer prova de despendre’s, per exemple, del que diu Kate (Emma Vilarasau), i atendre com escolta Joe (Jordi Bosch). O com l’idealisme de Chris (Eduardo Lloveras) es veu recompensat per l’amor del que va ser la xicota del seu germà (Clàudia Benito), mort a la guerra. Aquest quartet tracen línies invisibles entre ells que mai aconseguiran trobar un instant d’equilibri

El descobriment de les mentides és implacable. El que fins ara, es convertia com una remor que havien après a què ja no els molestés, ara és infranquejable. Ha costat vides de joves a la guerra però també anys de presidi i vergonya. L’acció es produeix en un escenari envoltat a quatre bandes pel públic (molt similar a Yerma). Les intervencions (com l’arrencada en què l’espai està emmarcat dins d’una caixa aparentment segura) són mínimes en la posada en escena: sí que hi ha hagut una sàvia revisió del text que apunta les contradiccions dels personatges, sense despullar-los d’una presència afable però amb molta més eficàcia. Tot i així, l’aparença és d’un realisme carrincló (vestits encartronats, barrets de fantasia, jaquetes i corbates…). La peça aconsegueix atrapar l’espectador a la trama en tot moment, corregeix les justificacions de cada situació i, quan es torna acompanyat cap a casa, al metro, es genera un interessant debat sobre la conveniència d’armar Ucraïna. Aquesta és la prova definitiva que el mirall nord-americà no ha estat estèril, si no que ha reaccionat a platea amb la complexa geopolítica actual (en la que els ciutadans en prou feines en som testimonis passius).

És cert, tot funciona, atrapa, emociona i fa pensar. I, en canvi, no hi ha hagut cap monòleg insultant (en to doctrinari o provocador), cap gesticulació exagerada que surti d’uns cànons de correcció política, i exposat amb uns personatges reconeixibles, complexos. És necessari obrir-se a noves dramatúrgies que etzibin la raó i la correcció als marges, però també es comprova com un text d’un Hollywood brillant provoca un terrabastall moral que aplaudeix el públic. La radicalitat del teatre és més complexa que la forma.