Els grans musicals de Broadway fan la travessa pel desert per descobrir la millor fórmula per abordar l’espectacle que tenen entre mans abans d’estrenar a Manhattan. Ara, Tots els nens creixen, juga a aquesta clau. Serveix per veure el potencial d’un musical de creació en català (i inspirat en un espectacle sobre la inauguració dels Jocs Olímpics), un dia després del comiat de Dagoll Dagom. Dilluns, es va fer al Teatre Condal la primera versió d’una producció que espera trobar teatre a Barcelona on fer temporada més endavant. És una peça enginyosa en què troba un cuc temporal entre el 2022 i el 1992. Com la famosa fletxa d’Antonio Rebollo arribant al peveter, el seu centelleig promet.

La peripècia pot recordar a films de capçalera popular com Ghost (del que també s’ha fet musical) i Regreso al futuro. Hi incorpora un debat entre pare separat i adolescent que s’alineen amb Loop, de Ramon Madaula (la peripècia succeirà uns anys més tard).

El protagonista (Ivan Labanda, el de Cantando bajo la lluvia, per exemple) no podrà avançar en el seu dia a dia, si no resol un trauma de la seva adolescència. El seu èxit professional contrasta amb el personal. Jordi Vidal (Guillermotta) és Manolo, l’amic que recupera després d’anys d’oblit i també altres secundaris com el brillant presentador de l’espectacle inaugural, o el tenor del metro. Per la seva banda, Mercè Martínez (Golfus de Roma) explota la comèdia amb la seva mutació en vident (realment, no cal que canti en castellà perquè ells mateixos citen Aramís Fuster i perquè l’eslògan també funciona en català: “Necessites una vident, evident.” El trio juvenil (Berta Rabascall, Lluís Rubio i Ivan Clemente) són els que duen el pes de la trama. Si l’excèntric Manolo es guanya l’empatia del públic, tothom entén i reconeix el primer amor blanc de Pere i la Mercè. L’un, escriu contes; l’altra, el segueix on sigui amb unes ganes de viure que aplaca totes les ombres.

L’obra s’interpreta amb cinc músics, que dirigeix Andreu Gallén, el compositor també de L’alegria que passa (els actors també controlaven els instruments) i que ja va adaptar amb gran sensibilitat Maremar. Si en aquests dos treballs, s’havia prescindit de músics, ara pràcticament iguala el nombre d’intèrpret que, es contempla com un musical de mitjà format, en què els personatges i la trama (per moments, divertidament despreocupada, altres d’alta intensitat emocional) dominen sobre la coreografia (ara, pràcticament inexistent, tot i que la farà créixer Ariadna Peya, en els estadis finals, com ja ha fet col·laborant amb Gallén).

El musical fa evident el repte de fer-se gran, de superar la síndrome de Peter Pan de l’infant que preferiria quedar-se en el món protegir patern. Insinua el canvi de protecció entre els pares quan eren joves i dels seus fills, en la mateixa edat.  Reconeix la facilitat en ensorrar les amistats com si fos material d’enderroc quan és en aquests capítols de llibertat quan s’expandeix l’ésser més empàtic amb l’entorn. Uns canyissars des d’on es podrà bastir una peça per a grans públics en una dimensió de mitjà/ gran format per poder estendre l’emoció fins a l’última filera de platea.