El contingut de la renovada ‘Totes les parelles ho fan…’ no s’aparta gairebé gens de la seva primera versió, de la qual, i es constata el que aquí mateix ja deia aleshores arran de l’estrena: “Aquest és un espectacle amb voluntat televisiva. I el títol no pot ser més explícit. Però diria que és una justificació innecessària perquè ‘Sitcom’ també és un espectacle amb voluntat teatral, que s’hauria d’inserir sense por dins el gènere de la comèdia de portes i embolics i que, si no fos perquè acostumem a ser estrets de mira, es podria situar amb el cap ben alt al costat d’altres comèdies i d’altres autors estrangers que han donat la volta al món amb les seves obres.”

La nova posada en escena, que guanya amplitud amb el quadrilàter aprofitat al màxim del TGB, explota la trama, que pot continuar semblant aparentment simple, però es veu de seguida que no ho és tant. Observava aquí fa quatre anys: “Si la desmuntéssim com un trencaclosques, trobaríem que, a dins, amaga diverses trames barrejades: conflictes sentimentals, thriller humorístic, psicologia femenina, psicologia masculina, ironia sobre la violència de gènere, oposició entre calma oriental i neguit occidental… Un recull d’opcions que, cadascuna per si sola, podria configurar una trama nova.”