L’any 1997, Lloll Bertran va donar vida a la Rosita Fernandes al Pigmalió, de Bernard Shaw, que Dagoll Dagom va estrenar al Teatre Poliorama de Barcelona en una versió de Xavier Bru de Sala a partir de la traducció de Joan Oliver. Aquell personatge, diu, li va quedar gravat a la memòria de forma que, ara, amb la pàtina de la nostàlgia i amb moltes més hores de vol, l’ha recuperat a Tot fent Pigmalió, un muntatge molt mes petit que coprotagonitza amb Manel Barceló.

Amb dramatúrgia de Marc Rosich, la proposta no vol tan escenificar l’obra de Shaw com rememorar tot el que el text ha suposat en clau general i, fins i tot, personal. Vindria a ser, per entendre’ns, una mena de conferència escenificada prèmium a partir de l’experiència dels intèrprets, del musica My Fair Lady i de la traducció del poeta sabadellenc, a qui s’homenatja amb la inclusió, menys estranya del que podria semblar, de la Tirallonga dels monosíl·labs a mig espectacle.

Una barreja amb ingredients ben dosificats per un Artigau i un Jordi Andújar —els dos han codirigit l’espectacle— que fa entrar el públic en un joc de teatre dins del teatre amb l’excusa de dos actors que, a la sala d’assaig, preparen el text. Un joc en què Bertran i Barceló entren i surten dels seus personatges constantment a cavall entre l’humor i la transcendència, l’acció i el discurs, el present i el passat.

El combinat funciona prou bé, tot i que en honor a l’autor irlandès i al traductor sabadellenc, els moments més teatralment apreciables són, precisament, els que recreen la peça base de l’espectacle. Dramatúrgicament, aquests es van imposant a mesura que avança la trama de forma que, sense acabr-lo de veure del tot, l’espectador s’endú a casa una idea prou aproximada de Pigmalió i del missatge existencialista que conté.

Lloll Bertran dona als espectadors tot allò que volen veure i fa un treball carismàtic i entranyable. Manel Barceló està espectacular en totes les tessitures per les quals el text el fa transitar. La direcció sap què té entre mans i juga amb les regles canòniques, sense intentar oferir res més que un retrat nostàlgic i, en certa forma, una reivindicació lingüística. Del que es tracta, essencialment, és de recordar i de veure en acció dos intèrprets de categoria.