Ningú preveu comptar amb un fill autista. És una variable que es coneix, però que es dona per descomptada; només es produeix un cert neguit en els primers mesos d’embaràs, a conseqüència de les lectures compulsives de tot el que envolta la maternitat. Conviure amb aquesta sorpresa exigeix una gran dosi de generositat, paciència i necessitat que cada fill sigui capaç d’anar-se emancipant. Aquest és el repte que es planteja en aquest muntatge de La Maièutica i Bambú cia de teatre. La manera de presentar el fill és definitiva: un titella que, per una banda, no parla per si sol i, per una altra, la mirada mig perduda i el moviment insistent permet veure-hi els tics i l’estranyesa constant per conviure en una societat aparentment normal (que no ho és gens per a les persones que necessiten codis estrictes per sentir-se segurs i en pau).

Laurence és el gran protagonista absent. Sobre ell pivota tota la situació dramàtica encara que ell, sovint prefereixi absorbir-se amb la pel·lícula d’en Nemo. Dins del pis, amb els pares i l’educador que fa reforç en el dia a dia, sembla haver-hi un cert equilibri. L’amenaça, la desconfiança ve del món exterior perquè el noi no sap relacionar-s’hi i, sovint, actua agredint i cal bloquejar-lo fins que recupera la calma. Ara, davant d’una inspecció inoportuna se’ls commina a traslladar el fill a un internat amb el qual res tornarà a ser com abans. Això espanta els pares i no és capaç de percebre-ho el fill. La peça ressona a AMY&The orphans i, en certa manera, a la sobreprotecció malentesa de Como si pasara un tren.

El muntatge, dirigit per Montse Rodríguez Clusella (Llegat, A.K.A.), manté la tensió, tot i que es dissimuli en una mena d’afabilitat per no distreure el fill. Aquest, incapaç de parlar, sí que entén i percep la tensió i no sap reaccionar-hi. Entre la parella, que s’estima tot i que viuen amb dolor una relació massa esgotadora, creixen les mentides i la soledat. Es fa imprescindible un canvi; cal valentia d’emprenedor per fer el salt al canvi de pantalla. Els tres intèrprets, Joan Sureda (un pare que ha desorientat la seva vida per atendre el fill, però que contínuament s’autocompadeix), Pau Rossell (l’educador que, tot i la seva vulnerabilitat emocional, és el que mira amb major objectivitat la situació) i Carla Torres Danés (mare i preempresària que no acaba de consolidar l’èxit) mantenen una tensió dramàtica, carregada d’un cinisme cansat.

L’espai, a dues bandes, s’intenta resoldre repartint les escenes en què es projecta a una grada o l’altra. La manipulació del titella (un preciós personatge fet per Martí Doy) és molt fina, subtil, cuidada. Hi ha molta cura i estimació en un quadre que desborda desolació i ràbia. És el que té no saber aclarir una incògnita en una fórmula matemàtica. Tothom confia a resoldre les equacions amb facilitats, però ningú s’espera que la seva incògnita tingui una naturalesa tan indeterminada.