L’efecte papallona és aquella acció aparentment insignificant que implica una revolució a l’altra banda del món. Aquest tendre i preciós musical, construït a pedaços que es presenten desordenats com un trencaclosques amb un epíleg final (que permet la retrobada dels protagonistes en aquest 2018), recomposa la turbulència de l’amor i del desamor. Del dubte. De la curiositat per l’enamorament. De la despreocupació per viure en parella. Parla d’amors compassius i de destructius. Posa una bomba de rellotgeria en un grup universitari en què un triangle amorós sobreviu amb mig enganys de dos dels seus membres. El defecte papallona del títol és una provocació, vol ser una mirada divertida (com els diàlegs delirants) que posen en entredit la voluntat de les persones i, potser també, del destí.  

S’alterna el text i la música. Sovint, la cançó serveix per definir, per adjectivar, el desordre emocional interior de cada personatge. Tots els actors estan a gust amb la cançó i se senten còmodes amb el seu personatge en el moment actoral. Canten i miren a ulls de l’espectador, que tenen a tocar. I el desarmen per la seva tendresa, una situació molt lloable amb un grup d’intèrprets tant joves. Supleixen la consistència de la veu i de la construcció del personatge amb l’honestedat i una mirada valenta. L’alternança cançó/situació permet donar molta frescor amb el to còmic, quasi caricaturesc d’una de les noies més excèntrica, de preguntes aparentment intranscendents però que tenen càrrega de profunditat, si un s’atura a escoltar. I és que l’ús de cites del Reader’s Digest omplen l’escenari que, es va transformant, mínimament. Com a Fairfly, els personatges canvien els llocs de la taula i li donen una mobilitat que podria ser nul·la. 

La dramaturga i directora Alícia Serrat troba, novament, la manera de trencar la narrativitat lineal, de sorprendre el públic i emocionar-lo. Potser és la vegada que emociona més. Si va arrencar amb peces molt farsesques com aquell Pegados inicial (coautora amb Ferran González), ha anat destil·lant emocions de menys  (Merda d’artista) a més. De fet, aquesta obra respira un aire de díptic amb el darrer títol de Serrat al Maldà: Per si no ens tornem a veure. 

Aquestes propostes (ben cantades, emocionals, amb una fusteria teatral ben calibrada, que donen ritme i una certa necessitat de l’espectador de saber com conclou el conflicte dels personatges) necessiten més temps i espai per arribar a més públic encara (el Maldà lluïa un alegre ple aquesta darrera setmana). Aquest privilegi ha de tenir més espectadors que els hi pugui interesar. Ha de poder construir segones estades en espais petits però una mica més amplis. S’ho mereix.