La companyia Humanhood presenta una de les peces més impactants d’aquesta edició del Sismògraf. Hi ha la preciositat dels cossos que se separen del grup i que, tot seguit, tornen a integrar-se (com en el moviment del director d’escena Declan Donellan a Nit de reis, per exemple) o com aquell cos que es disgrega que ensenyava OtraDanza a Sacra. El mèrit de Humanhood és que manté una coherència preciosa i uns cossos que fugen de la perpendicularitat i que, tot i que en les diferents escenes s’esplaiiïn en llenguatges corporals diferents i amb uns ritmes canviants, sempre aporten motla força en el bal. Una energia que no s’esgota. Aquest moviment ve acompanyat d’un vestuari ue es desfà en reflexos i ombres i d’una llum que és un personatge més de la peça. Perquè, sense llum centrals pràcticament, els cossos esborren el rostre amb els focus zenitals i les màquines del vapor de fum. Hi ha sorpreses com el preciós anell que surt de l’escenari i es va fent gran fins arribar als fons de les llotges de l’amfiteatre. Preciós i magnétic. Que fa saltar un “Wow” al públic.  

L’energia és constant. La força i la joventut transmeten una vitalitat que traspassa molt més enllà del prosceni. De fet, el ritme, (quasi es podria dir que) la percussió ressona les obres de Hofesh Shechter com la de Sun. Forta intensitat, ball de braços que s’alcen i remeten a la dansa folklòrica, i una evolució que no té aturador. Humanhood té una veu pròpiaa Catalunya. És un treball molt visual i atractiu a un gran tipus de públic. Tot i que la seva inspiració sigui molt abstracta (no hi ha una dramatúrgia que desenvolupi una trama) en tot cas, es poden percebre diferents atmosferes per a cada escena. I l’energia dels cossos fa la resta.