Dins del Festival Fira Tàrrega s’ha pogut veure una proposta radical i valuosa que vehicula la ràbia i la capacitat subversiva d’una generació disconforme amb l’imperatiu de dissoldre’s en la vulgaritat seriada amb ínfules de diferència.

El col·lectiu Las Nenas Theatre, fundat per Ane Sagüés Abad (1998) i Cristina Tomás Olaya, va néixer als marges per resistir contra el centralisme i apostar per un art d’acció, performàtic i subversiu en altres punts d’Espanya. Aquestes dues actrius precàries de províncies, tal com es defineixen –l’una és d’Etxauri i l’altra d’Almansa–, són, en realitat, creadores escèniques amb una forta personalitat i un segell propi. Després de donar-se a conèixer amb Ramos y Gramos (2022), peça guanyadora del primer premi en Encuentros de Arte Joven, a Torcidxs –la peça que aquí ens ocupa– han comptat amb la codirecció de la malaguenya Alessandra García (Mujer en cinta de córrer sobre fondo negro (2021). Les quatre performers en escena –a Sagüés i Tomás, que en alguns moments es comporten com a creadores despòtiques, els acompanyen els germans Maddi i Jon Muñoz, tots dos amb una potent presència escènica– insten a corporitzar un desig desubicat i multidireccional, dissident amb la normativitat i sobresaturat d’estímuls, opinions, (meta)comentaris. El punt de partida autoficcional es va dissolent per donar pas a una metateatralitat com a vehicle d’expressió d’una certa desesperació o ansietat generacional.

Virginie Despentes a Manifest King Kong deia escriure per a les tortes, les invendibles, les tarades i, en general, totes les excloses del mercat de la bona noia. Però més que en King Kong, las Nenas s’emmirallen en Kate Moss, la model que, tal com diu el sociòleg Christian Salmon, és un signe dels temps i de la nostra cultura neoliberal, en la mesura que representa l’excés assumit, la metamorfosi i adaptabilitat incessant, la transgressió reinventada i erigida en codi de conducta. Transgredeixo, ergo soc. Ara bé, els textos que llegeix Maddy Muñoz –personificació del discurs teòric– amb un to doctoral, maquinal, impertorbable, corresponen a fragments de Traumacore. Crónicas de una disociación feminista de Núria Gómez Gabriel, La fenomenología queer de Sara Ahmed i Dysphoria mundi de Paul B. Preciado, entre d’altres. Una textualitat crítica que parla de la vulnerabilitat i patologització –censura, correcció, aniquilació– dels cossos; de la seva distribució en l’espai públic i privat; dels apel·latius polítics més enllà de la biologia; dels bons tolits de manual. Mentrestant, Sagüés corre amunt i avall pel pati de butaques, repartint programes i caramelets.

Fascinades com estan per la decadència de determinades icones, tortes de tant martiritzar-se i tunejar-se d’acord amb els dictats de la moda, les creadores amalgamen teoria Queer i cultura pop –més concretament, la de les joguines trencades dels primers 2000: Britney Spears, les bessones Olsen o Lindsay Lohan– i li van afegint capes. Tomás assumeix un personatge de diva pop que connecta, pel que té de retrat generacional deforme i autoirònic –“Yo solo quiero ser guapa, y que me paguen. Ser portada de revista”–, amb Del fandom del troleig de Berta Prieto. Els altres intèrprets fan de seguidors/detractors i la cusen a preguntes o comentaris sobre operacions estètiques –en gran part, extrets del mur d’Instagram de Leticia Sabater–, i ella s’esplaia especificant el que es porta –blefaroplàstia, bòtox, baló gàstric– i el que no, com l’àcid hialurònic, punxar-se heroïna o seguir famosos que no es posicionen políticament.

Després tot salta pels aires, i la metateatralitat s’apodera de l’espectacle. Se succeeixen una baralla amb mots gruixuts entre alguns dels performers, una demostració d’art actoral amb recurs a Lorca, una cançó-pregària a la verge protectora de la bellesa –i l’espant, les tetes, el capitalisme, la divinitat, l’al·lucinació, la lascívia–, una hilarant reflexió sobre les arts vives: quants metres de plàstic calen per ser contemporani? Ho són més el linòleum o l’autotune com a pròtesi estètica? Resulta divertidíssim el moment en què Jon Muñoz assumeix el discurs no binari de Preciado –sobre disfòria i el concepte de “somateca”, pronunciat en un moment molt crític i culminant– mentre fa postures de mascle, mostrant el tors despullat, i se li abraonen miolant les tres dones, com gates en zel. Després, davant del focus, assagen poses: “Quiero ser una copia barata de otra persona. Tengo un alma de plástico. ¿Qué más da?”. Tot és remix i collage. L’única opció és el plagi, la còpia estrafeta, deformada, i servida amb un riure nerviós, avergonyit.

És constant l’apel·lació al públic –descol·locat, però còmplice: el de Tàrrega és molt agraït, tot s’ha de dir–, i també es parodia la degradant submissió de les artistes a l’audiència, a qui ofereixen totes les opcions d’opinar sobiranament sobre l’espectacle, i fins i tot de redreçar-ne el rumb. La mirada envers tot el context de creació i recepció evidencia una autoexigència lesiva, implorant legitimació en un context de lluita i rivalitat implacable. Sagüés decideix immolar-se, de manera que performa morir escanyada pels seus companys –entre sàdics i falsament servils– i balla un aurresku completament nua. També verbalitza alguns dels insults –“titiritera”, autònoma, rústica– amb què el públic les ridiculitza i infantilitza a ella i a Las Nenas, restant valor al seu art i a la denúncia per les condicions laborals.

A Torcidxs, una proposta en clau generacional i autocrítica, amb una mirada molt esmolada, gairebé clínica, sobre les susceptibilitats i odis que suscita l’art contemporani –especialment si és fet per dones joves–, totes quatre se sobreexposen amb molt d’humor i en nom del teatre. Tot plegat no deixa de ser una manera molt intel·ligent –deliberadament (hiper)sensible, disfuncional, excessiva– d’expressar la dependència respecte de la mirada de l’altre, però sense fer del tot efectiva la submissió: en integrar la crítica i el rebuig, que referencien preventivament, les creadores se’n dissocien a través de l’una autorepresentació (re)torçada i imprevista –com fan també Las Huecas, per exemple–. Cada cop més nines trencades, però també per sobre d’això, com una estratègia radical per celebrar-se, afirmar-se o simplement ser en escena.