El Pep Cruz està com un tren. Té un serrell ros
que li cau per sobre dels ulls més blaus mai vistos, uns bíceps modelats amb cisell,
uns abdominals de bronze i el cul del David de Miquel Àngel. Està boníssim. A
veure… en realitat, estava com un tren. Ara, quan ens explica el camí que l’havia
de portar a ser feliç, és més baixet, amb panxa cervesera, calb, li pengen dues
bosses dels ulls que semblen dues bosses del súper i el seu cul té una cel·lulitis
que sembla estar ple d’olives arbequines. Tot plegat, Top model és una ironia visual que ens planteja els conceptes de
felicitat, de tristesa, d’intel·ligència, d’imbecilitat quan estan lligats a un
altre concepte, tergiversador, interessat, hipòcrita, destructiu… com el de
bellesa.

Pep Cruz és Max, guanyador del premi al best model
in the world de l’any 2004, a NY (Niu lloc, oh, yeah…!) i es despulla davant
del públic (molt en el seu estil) narrant-nos una història que ens porta des
dels seus inicis com a model hipermegaguapo i triomfador fins quan descobreix
que, tot i tenir-ho tot en la vida, no és feliç. “Ets massa guapo”, li diu la
seva dona, Danuta, “i m’anul·les, m’esborres”. Ha de canviar, doncs, perquè veu
que la bellesa no fa la felicitat. En el seu recorregut per canviar, però,
descobrirà que la natura és sàvia i es regeix per una llei indestructible: la
selecció salarial. Els rics són guapos i els pobres són lletjos. Uns, quan
somriuen mostren un piano d’ivori; els altres, estalactites i estalagmites.

Amb humor i la ironia visual que dèiem abans,
Sergi Pompermayer ha escrit una peça divertida i plena de crítica social,
sempre amb humor, fins a punt d’insultar-nos els uns als altres amb passió i trencar
els convencionalismes socials que ens fan viure de cara a la galeria. La
direcció i interpretació de Pep Cruz fa la resta, molt ben acompanyat del Jordi
Coromina i de l’Anna Azcona, que es desdoblen en un munt de personatges que
passen per la vida del Max i que ens reserven una sorpresa final encara més
esbojarrada que tota la representació. És una obra per passar una bona estona,
riure i, possiblement, preguntar-nos si som feliços, si som guapos, si som
intel·ligents… I (millor) no contestar-nos.