Diu Luz Arcas, al seu llibre Pensé que bailar me salvaría (Continta Me Tienes, 2022), que el ball retorna el cos, al qual pertany, a la comunitat cultural, igual com fan els símbols i la memòria; i que la dansa, en canvi, es troba fora del cos, com un lloc aspiracional al qual s’arriba després d’un rigorós projecte de domesticació. La creadora se sent allunyada ‒diu‒ de l’estil internacional i de les franquícies estètiques. A Toná beu del folklore de la seva Màlaga natal i interacciona amb la música i els símbols que habiten un imaginari ancestral, a la recerca no d’una forma sinó d’un estat.

En un moment en què va haver d’enfrontar-se al dol familiar, Luz Arcas va trobar consol en aquest folklore atàvic que aborda la mort com una celebració de la vida i l’obre a la catarsi i a la festa. El cos s’activa emocionalment amb els ritmes i motius populars, els records d’infantesa i els elements arcaics que conformen la memòria col·lectiva. Una base fonamental de la dramatúrgia és la música en directe de Luz Prado, una composició per a violí, electrònica i percussió que se sosté sobre ritmes flamencs i passa per variacions de pasdobles tan coneguts com “Suspiros de España” o “La Lirio”. També el vestuari dissenyat per Carmen 17 és crucial. De fet, el primer que veiem a escena és com la ballarina es vesteix de torera, per retre el seu particular i fecund homenatge a Trinidad Huertas, bailaora malaguenya del segle XIX ‒també coneguda com La Cuenca i La Valiente‒ que es va fer famosa amb un número on representava una torera en plena faena. Arcas es llença a una lídia ballada, fins acabar encarnant també el toro. Matador i bèstia es fusionen en un sol moviment sacrificial i anímic.  

Orgànica, salvatge i lliure, Toná és un tauromàquia ritual en què s’amalgamen ‒o es dissolen, en última instància‒ diferents rols i identitats. En un dels moments culminants de l’espectacle, Arcas interacciona amb total llibertat amb un símbol tan carregat com és la bandera, l’espanyola i l’andalusa, en el ball de l’abanderat propi dels verdiales malaguenys, que s’acompanyen amb violí i pandero. El doble estendard que la ballarina abraça, mossega o trepitja ‒és a dir, passa pel cos‒ pot fer també, amb la tela replegada, de travesser de la creu i tenyir-se així d’evocacions religioses. I arriba la toná, un dels pals més antics del flamenc, que enfila poderosament Lola Dolores.

L’oficiant, que esdevé torera, ploracossos, sacerdotessa, verge guerrera, víctima sacrificial i tòtem, vessa una pena negra i expressa alhora una fonda, extenuant passió per la vida. La metamorfosi, dolorosa però alliberadora, es troba també en el joc amb els elements escènics: el ceptre es transforma en bandera; la capa de torejar esdevé mantell de ploramorts. Som davant allò que María Velasco anomena el materialisme vitalista de Luz Arcas, l’artista que va saber que només un ball indomesticable i visceral la salvaria.