La tecnologia més atractiva acaba entrant, d’alguna manera, a l’espectacle. Fins ara, els elements que sorgien per dalt responien a una mena de “botafumeiro” (Dancing with frogs amb una estètica ben masculina o l’actual de Tirant lo Blanc, per exemple). La primera aparició és com qui prova de fer una boutade. Núria Guiu, en aquest sentit va ser de les primeres que va fer debutar un dron al seu espectacle (Spiritual boyfriends). El que aconsegueix el duet Qabalum, de Navarra, és coreografiar amb el dron, incorporar-lo a la dramatúrgia com un tercer personatge (capaç de ser una amenaça i també una salvació) i que els ballarins puguin desplaçar-se acompanyant el seu vol fidel, estable, obedient.

La peça de Qabalum juga en tres temps. Permet ensenyar diverses claus de ball: des del més urbà (amb toc de robot interactuant amb el dron) al més acrobàtic i emocional. En el segon temps (en què desapareix el dron, com si la parella de personatges haguessin renunciat a la modernitat i s’haguessin reclòs en una cova) la dansa guanya en contacte i en força. Hi ha una demostració de tècnica de dansa contemporània, abandonant els posats de hip-hop. Finalment, reapareix el dron en el tercer temps. Si fins llavors tot el moviment havia estat dret; ara es desenvolupa des del terra, compassant els cossos, altra vegada amb un dron que els reconeix i els ajuda.

La peça sembla incidir en la capacitat d’emocionar-se i de reconèixer amistats d’un aparell tecnològic, una mica com aquella Intel·ligència Artificial que les generacions més madures tendim a desconfiar mentre que les més joves decideixen confiar-hi i rebran la resposta emocional i vital que necessitaran en un futur pròxim. Todo este ruido és una bona peça coreogràfica, amb una abstracta línia argumental (que permet construir una trama a cada espectador) i que demostra com els aparells tenen una certa ànima, dins d’un espectacle.