Todas las noches de un día

El teatre poètic d’Alberto Conejero va aterrar fa dues temporades al Lliure amb La piedra oscura, un text basat en la vida de Rafael Rodríguez Rapún, amic de Federico García Lorca. El muntatge convidava a reflexionar sobre la memòria històrica i el compte enrere de dos condemnats a mort abans del tràgic desenllaç. Ara Conejero presenta a Barcelona Todas las noches de un día, una peça on mana el misteri i la ficció en la qual continua lluint la seva escriptura que beu dels clàssics i el teatre simbolista. L’espai d’un hivernacle, magnífica escenografia que actua com un personatge més, es converteix en catalitzador d’un univers on el temps queda suspès de manera similar a l’efecte de la mirada que observa atentament una fotografia en blanc i negre. Així, de la quotidianitat emergeixen les peces d’un enigma que necessita de la complicitat de l’espectador de principi a fi per poder ser resolt i entendre a Samuel i Silvia, un jardiner i l’ama de la casa.Per tant, que ningú es faci enrere davant el desconcert inicial que provoca l’estructura del text. Un monòleg del jardiner, que també és diàleg quan recorda la dona i explica la seva relació i que s’interromp per un tercer personatge omniscient, el policia que l’està interrogant. Temps present i passat que es plega i desplega de manera arriscada donant les pistes necessàries a la curiositat del públic. I flors, i més flors, i el cicle de la natura implacable en tots les organismes.     El poema de Conejero no deixa de ser una història d’amor, però que s’allunya de l’arquetip romàntic. Todas las noches de un día mostra la soledat humana, la fidelitat rotunda i, el més important, posa en escena temes tabú com ara la decisió individual i lliure de voler morir o les conseqüències d’un trauma com l’abús sexual en la infantesa. Qüestions profundes de la naturalesa humana narrades amb intel·ligència i respecte.       Un material d’aquest calibre només pot arribar a bon port gràcies a uns intèrprets majestuosos i una direcció d’idees clares que, per sort, evita el sentimentalisme. La direcció de Luís Luque ha sabut llegir la partitura interna de la dramatúrgia donant tot el protagonisme al treball de Carmelo Gómez, el jardiner que igual que poda les plantes amb la màxima precisió ofereix tots els matisos del críptic Samuel, i Ana Torrent, qui amb el seu excel·lent treball mostrant l’evolució de Silvia la converteix en un d’aquells personatges femenins difícils d’oblidar. 

El text d'Alberto Conejero, entre un jardiner que no vol sortir del seu hivernacle recordant una relació tant dolorosa com aliberadora i la mestressa que ha desaparegut, té totes els ingredients per ser molt emotiva. És facil caure en un sentimentalisme sentit, de grans escarafalls. Però elmèrit d'aquesta producció , dirigida per Luís Luque (bin diferent de la seva Fedra, per cert), és que el dolor passa per dins, sense  necessitat de moquejar ostensiblement. El personatge protagonista, interpretat per un sensible Carmelo Gómez, pateix la desorientació de Señora de rojo sobre fondo gris. Ara, l'actor dialoga amb la donaa. Des d'ahir, Emi Ecay substitueix Ana torrent, que va haver d'abandonar la temporada al Goya per motius de salut. Ecay signa una dona vulnerable, que s'amaga en un posat de domini, però no deixa de ser feble. La relació (ella sempre és un miratge, que juga amb temps verbals diferents als del jardiner) és dolorosa però el jardiner (que narra la relació amb ella a un agent) no pot escapar-se'n. És un amor dolorós similar al de Tot el que no ens vam dir. Certament, hi ha una situació d'amor utòpic entre el jove jardiner i la mestressa, que l'acull quasi com un fill. Per moments, sembla que pugui transformar-se en un drama tortuós com el de La Senyoreta Júlia de Strindberg (amb produccions com les de Manrique, Jatahy o la companyia Atrium) però mai s'inverteixen els papers, i el noi sempre reacciona a la demanda de la donaÉs cert que és previsible el desenllaç de l'obra però la tensió es manté amb unes interpretacions, inusualment contingudes, que ensenyen tendresa i fragilitat i que es revelen com dos personatges ferits que es llepen les ferides,sabent que és incorrecta aquesta manera d'actuar socialment. El seu desig seria quedar-se per sempre dins el seu hivernacle (bonica metàfora que evoca a Doña Rosita la soltera) recordant els noms de les plantes. Un record nostàlgic que tothom ha viscut, en la intimitat,més d'un cop.

Un diàleg, mil records, totes les il·lusions. I totes les incomprensions. Flors. Un interrogatori. Més flors, sempre flors. Una atmosfera absolutament decadent però encisadora. I innumerables preguntes que van sorgint per trobar una explicació a allò que el Samuel i la Silvia (Carmelo Gómez i Ana Torrent) ens estan explicant en escena. Todas las noches de un día és un text d’Alberto Conejero que ens fa pensar en la vida, en la mort, en l’amor, en el poder... a través d’un jardiner que viu en l’hivernacle d’un gran jardí aparentment abandonat i rep la visita de la propietària. Amb salts en el temps que poden descol·locar momentàniament l’espectador, tot segueix un camí marcat pel misteri (qui és aquesta dona? Amb qui parla, ara, el jardiner? Estan ballant...?) que ens atrapa i ens inquieta. Sense ser un thriller, és una peça enigmàtica; tot i l’ambient suau i tranquil a on ens transporta, no deixa de tenir un ritme trepidant. Els dos actors sembla que vagin cadascú a la seva bola (tot té la seva explicació). No és fàcil mantenir atrapat l’espectador en aquestes circumstàncies. De fet, diria que bona part de l’èxit de la funció és culpa dels dos intèrprets, que aguanten l’hora i mitja (no hi arriba) que dura l’obra ficats en personatges que van creixent, dels quals, amb comptagotes, ens van aportant detalls. Ell sembla perdut; ella, una mena de Pepito Grillo per després adonar-nos que (potser) la cosa no va ben bé per aquí: “¿Cuánto tiempo tiene que pasar para que alguien que se ha ido desaparezca?”, es preguntarà ell. Quant de temps trigar l’amor a desaparèixer? Una història d’amor i de fantasmes. D’allò que podria haver estat i qui sap si va ser. Una relació impossible entre dues persones que, potser (tot entra en el joc enigmàtic i poètic del text), es van estimar. Un home i una dona allunyats i, alhora, tan propers. Una narració amb ritme i farcida de flors. “Un tractat de botànica”, també, diu l’autor, amb molta raó.