Aquest títol llarg i enrevessat ja era un auguri d’un espectacle llarg i enrevessat. Tothom que havia vist el Gran Bolero de Jesús Rubio Gamo tenia ganes de veure la nova peça del coreògraf madrileny, però la sensació en acabar és que alguna cosa no havia funcionat. Es tracta d’una peça amb cinc intèrprets a escena (Malvin Montero, Jesús Rubio, Luna Sánchez, Paula Santos, Pedro Sohu i el mateix Jesús Rubio), i amb un músic de tecno en directe (Enrique del Castillo), una peça que va in crescendo progressivament durant els setanta minuts que dura l’espectacle. En aquesta progressió, Rubio Gamo continua jugant amb la idea del plaer i l’extenuació, portant el grup d’una fisicalitat distesa i relaxada (roba còmoda d’anar per casa) a un ritme frenètic i enèrgic (marcant braços i amb respiracions fortes).

El cas és que el material coreogràfic no sembla tenir gens en compte el públic, sinó que més aviat es queda amb el gaudi i l’exploració del grup d’intèrprets per a si mateix; una mica com quan en una classe de dansa et donen pautes d’improvisació –“busca per aquí… ves més enllà…”– i acabem movent-nos tots de la mateixa manera, gaudint d’un moviment articular complaent. D’aquesta manera, mai millor dit, el públic esdevé espectador d’una trobada a la qual no semblava estar convidat, i de la que amb prou feines podia deduir les regles del joc. La qüestió, d’altra banda, és que la poètica del moviment articular i el joc de pesos entre ballarins i ballarines avui ja no ens diu massa res, ans al contrari, ens transporta a una època passada: deixar-se caure en braços d’un altre, portés constants per avançar tots junts en una mateixa direcció, moviments discontinus, cabelleres a l’aire per fer-les lluir en cada gir… Tot plegat només fa que plasmar un retrat desdibuixat d’alguna cosa profunda –aquella cosa dins de les coses que anomenem coses amagades en…–.

Els moments en què lluïa alguna cosa estimulant era en els solos, un de cada intèrpret, en què podíem veure una mica més enllà, en què sí que es percebia alguna cosa relacionada amb el misteri de la dansa de què es parla a la sinopsi i tenint en compte el públic, aquella espurna innombrable que tan aviat apareix com desapareix, allò que constitueix la naturalesa efímera de l’esdevenir poètic del cos.