Després de l’exitosa adaptació de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, estrenada per La Perla 29 l’any 2021, part de l’equip que va gestar aquell muntatge, premiat amb 3 Max i 8 Butaca, repeteix l’experiència amb Tirant lo Blanc, l’extens tractat novel·lesc de cavalleria de Joanot Martorell que des de fa més de 500 anys es passeja per les biblioteques i els escenaris. Joan Arqué s’ha tornat a posar al capdavant d’aquesta proposta en la qual repeteixen Judit Neddermann com a autora de la banda sonora, ara en directe en cada funció, i intèrprets com Laura Aubert o Ireneu Tranis.

L’adaptació la signa Màrius Serra, autor de la darrera versió publicada del Tirant, completa i en català modern, l’any 2020. Difícilment s’hagués pogut trobar algú més adequat que ell per fer la dramatúrgia, un dels aspectes del muntatge que millor funciona. Coneix l’original en profunditat, el té fresquíssim i sap quins dels episodis no només poden donar mes joc davant dels espectadors sinó que, a més, poden interpel·lar millor al respectable del 2024. D’aquesta forma, el Tirant lo Blanc del Romea és un espectacle que, malgrat la inevitable i forçosa extracció, fa justícia al que va escriure Joanot Martorell i, a la vegada, supera amb nota la mera recreació històrica per parlar del que passa actualment en termes d’immigració, de lluites religioses, del cementiri en el qual s’ha convertit el Mediterrani o de feminisme fins i tot.

Aquest Tirant, definit com un immigrant des del minut zero, és un cavaller exitós en el camp de batalla però poc més que un espantall en el terreny de l’amor, que l’adaptació de Marius Serra situa com a motor de l’acció.  La trama fa relluir el protagonisme dels personatges femenins més que no ho fa la novel·la. I el conjunt assoleix un estadi superior amb unes elegantment ben resoltes escenes eròtiques o, especialment, quan els personatges prenen consciència del seu origen literari i es converteixen en narradors d’ells mateixos i de la ucronia que en realitat és la peça de Martorell, que presenta una Constantinoble exitosament cristiana però va ser escrita després de la caiguda la capital de l’imperi romà d’orient a mans dels turcs.

Que l’espectacle es fixi un objectiu polièdric i l’assoleixi plenament és el millor que es pot dir d’aquesta nova versió teatral de Tirant lo Blanc. La contribució de Màrius Serra és evident però també l’encert de Joan Arqué en una direcció que aposta pel ritme, la llibertat estilística, alguns toca d’humor i l’austeritat. De fet, els únics moments en què la cosa trontolla lleugerament són precisament, quan aquesta economia de recursos es trenca amb solucions escenogràfiques bastant discutibles tant en la pràctica com en l’estètica.

Per sort, però, son pocs i no adquireixin prou entitat com per qüestionar el conjunt. L’excel·lent banda sonora de Judit Neddermann —discreta quan convé i contundent quan toca— i, sobretot, una molt bona interpretació en global s’acaben imposant i el conjunt supera amb molt bona nota el repte que suposa aquesta enèsima adaptació del clàssic. Amb una molt bona tècnica, Quim Àvila dota al seu Tirant de la liquiditat que exigeix la dramatúrgia en un context en què els personatges femenins manen, amb una novament excel·lent i completíssima Laura Aubert com a Plaerdemavida i unes efectives Clara Mingueza com a Carmesina i Agnès Jabbour com a Viuda Reposada i princesa Maragdina.